Petita reflexió abans de Nadal

Aviat arribarà el Nadal i, amb aquest, els Reis Mags d'Orient, que sempre venen carregats de coses, sobretot per als més petits. Bé, doncs enmig d'aquest context, avui només vull explicar-vos a què han jugat els meus fills avui. Primer han agafat una capsa buida de bolquers i l'han fet servir com si fos un trenet; com no hi cabien tots dos a dins, primer s'hi ha posat el Pau, i el Nil s'hi agafava des de fora; anaven els dos junts cridant pel menjador: xu, xu, xu pataca, xu pataca, piiii! Després ha sigut el Nil qui s'ha posat dins la capsa fent de maquinista, i el Pau anava al vagó imaginari del darrera. Hi han estat jugant una bona estona. Més tard, el Nil ha dit: "me'n vaig al lavabo a fer una torre de papers!". Ha obert el tamboret que tenim per guardar els rotllos de paper de water, i s'ha posat a fer torres; el Pau, al sentir-ho, ha corregut al seu costat per ajudar al Nil a fer torres, torres de castells on viu la princesa per a què no se la mengi el drac... Al Pau li encanten els cotxes, així és que també ha estat jugant una bona estona aparcant cotxes de joguina dins un parking que ell mateix ha construït amb la capsa de cartró buida on anaven els bricks de llet, que ha deixat apilats a la cuina. Uns bricks de llet, que més tard han servit per a què Nil i Pau fessin joc simbòlic tot simulant que estaven esmorzant i bevien llet.
I els Reis Mags d'Orient també arribaran a casa nostra, i també portaran joguines per al Pau i el Nil, però només volia compartir amb vosaltres que les millors joguines sempre acaben sent aquelles que, a priori, no són joguines, però que poden acabar sent-ho. I són les que els fan riure i disfrutar de veritat. La caixa buida de bolquers fa dies que corre per casa, la meva primera intenció era llençar-la, però he decidit guardar-la en veure el valor afegit que té i que jo no havia vist fins que els meus fills me l'han descobert. Cada dia l'agafen i hi juguen una estona, però no ho fan amb d'altres joguines "convencionals", que són allà, i hi juguen un dia, però l'endemà se n'obliden. De la capsa de cartró buida no se n'obliden mai...
Plagiant les paraules d'una bona amiga en un mail recent: "que els Reis us portin moltes coses. Que no em refereixo a coses, coses, que poden ser coses d'aqulles que ens fan feliç de veritat, com alegria, companyia, amor, tranquil·litat".
Bon Nadal a tothom...

Dedicat al Toni Solé Bru

El Toni és un dels més fidels seguidors d'aquest bloc i una de les persones que més aprecio a la meva vida. Sempre té aquell toc d'humor que tots necessitem en algun moment, sempre té una visió positiva de la vida, sap donar incondicionalment sense rebre. Crec que avui ell es mereix ser el protagonista d'aquest post.
Vull reproduir un conte que ha escrit, perquè a més d'educador és escriptor. Gràcies Toni per convertir la realitat en màgia... I ja ho veieu, ell és el protagonista, però alhora ho són els meus fills a través d'aquest conte, perquè el Toni té aquesta capacitat de, com he dit abans, donar incondicionalment sense rebre, de mostrar-se a través dels altres, d'intentar donar a cadascú el què necessita. Un cop més, GRÀCIES!
PD: M'he permès la llibertat de rectificar alguns petits errors tipogràfics...
PD II: A la foto, Pauov, Nilev i les reconegudes expedicionàries el dia de l'excursió que va donar peu a aquest conte...

Les escales que no duien enlloc, ( una història breu )

Hi havia una vegada...
Hi havia una vegada unes escales.

Estaven enmig d'una muntanya molt i molt costeruda.

A la gent se li feia molt difícil pujar aquella costa i els més petits havien de demanar ajuda als més grans per poder arribar al capdemunt.
La pujada però, valia molt la pena, perquè dalt de tot guardava un preuat tresor en forma de garrofes i olives.
Amb les garrofes els cavallers podien alimentar els seus cavalls i els pagesos els animals que treballaven el camp.
Amb l'oli podien comerciar i amb els països veïns i així podien abastir-se de tot allò que els calia.

A mitja costa hi havia unes escales del tot misterioses. Perquè no duien lloc.

Hi havia qui deia que cadascuna de les escales pertanyia a una virtud, i qui la pujava o la baixava, o bé la guanyava o bé la perdia.
En aquell regne, als malfactors sovint els commutaven les penes de presó per pujar un i altre cop aquelles escales per tal que trobessin el camí de la virtud.

Un bon dia un grup de reconeguts expedicionaris procedents de la llunyana Rússia -hi ha qui assegura que venien directament de la seva capital,
de Moscú- van decidir treure l'entrallat d'aquelles escales. Encapçalats pel tinent Pauov i l'oficial Nilev i amb un grup de sherpes contractats per a aquesta ocasió tan especial van dirigir-se a les escales. El primer que van haver de fer és posar nom, perquè les escales no apreixien en cap mena de documentació cartogràfica. No se sap ben bé perquè les van anomenar "les escales del gos emplomat".

L'expedició es va apropar amb prou dificultats a la costeruda rampa d'accés a les escales amb l'objectiu de descobrir on duien.

En Paulov i en Nilev i la resta d'expedicionaris les van pujar del dret i de l'inrevés sense descobrir on anaven a parar.
No hi havia manera humana de saber on feien cap; en sec s'esborraven de la costa i desapareixien a mitja muntanya, com per art de màgia.

Després d'hores i hores de voltar i girar es van donar per vençuts, pensaven que era del tot impossible descobrir on conduien i s'hi van asseure per agafar forces pel retorn.

Va ser en aquell precís moment quan van descobrir que aquelles escales portaven a qui s'hi assentava, a la més bonica estampa que hom podia imaginar-se amb el mar de fons. Que aquelles escales els abocaven directament a la imnensitat del cel, el cel més ple de núvols que mai havien imaginat.

Aquelles escales eren l'única manera de tenir els peus a tocar de mar i el cel a l'abast de les mans.

I van quedar ben contents d'haver acomplert la seva missió.
I van rebre reconeixements arreu del món pel seu descobriment.
I van retornar a la seva estimada Rússia on, de ben segur, els esperava una sopeta calenteta i un llit per descansar.

FI

El Pau a l'escola

Degut als darrers aconteixements familiars, que m'han tingut ingressada dos dies a l'hospital, el Pau no ha pogut anar a l'escola, perquè s'ha quedat a casa dels ieios. Avui, després de 3 ó 4 dies sense anar a l'escola, resulta que hi havia un aniversari i nosaltres no ho sabíem. Normalment, el dia abans porten un paperet que t'informa de què l'endemà hi haurà aniversari i de què no cal que els nens portin esmorzar. Llavors, el Dídac o jo, entrem a l'aula a primera hora i pesem l'esmorzar del Pau (la majoria de nens porten coca i xocolata). Li deixem preparat a la tutora el què el Pau s'ha de menjar. Avui, a la tutora se li ha oblidat que hi havia l'aniversari, així és que ha arribat l'hora de l'esmorzar, i la tutora s'ha posat a repartir entre els nens la coca amb xocolata. El Pau li ha preguntat: "ha vingut la mare a pesar el meu esmorzar?"; la tutora li ha contestat: "no, no me n'he enrecordat..." i el Pau ha contestat: "doncs així jo em menjaré l'esmorzar que he portat jo".
I és que el Pau només té 4 anys, i de vegades es fa l'orni, i de vegades es queixa amb la insulina, i de vegades ens posa a prova dient que no es vol acabar el dinar (però sempre se l'acaba), però en els moments importants i decisius, sap perfectament quina és la seva responsabilitat i sap actuar en conseqüència. Gràcies Pau per aquesta lliçó de vida, i per la teva valentia, perquè sé que pel teu caràcter extremadament vergonyós no t'és fàcil expressar-te davant dels adults.
Aquest aconteixement m'ha provocat avui un somriure d'orella a orella, perquè em recorda també la nostra responsabilitat com a pares i que segurament ho estem fent millor del què ens pensem.

Una mala notícia

Malhauradament les coses a la vida no sempre succeeixen com hom se les havia imaginat...
El dia 27 d'octubre vaig patir un avortament espontani, així és que de moment, el projecte del germanet/germaneta del Pau i el Nil haurà d'esperar.
Dimecres va ser un dia trist i no gaire agradable, però he de dir que l'atenció rebuda a l'hospital va ser immillorable. A més de ser infermeres, doctores, anestesistes i celadors, el què em vaig trobar van ser sobretot PERSONES. El tracte humà que vaig rebre, la sensibilitat, la comprensió, el posar-se a la pell del pacient, van fer que em sentís amb la força de tirar endavant. La dedicació i acompanyament incondicional de la meva parella durant els moments més difícils també van contribuir a aquest fet.
Diuen que la natura és sàvia, així és que per algun motiu que només ella coneix, va decidir que aquest no era el moment. Però no ens rendim, malgrat els obstacles que la vida té preparats per col·locar-te al mig del camí, val la pena continuar caminant. Si no lluites pels teus somnis, per què ho faràs?

Una bona notícia

Avui només vull compartir amb vosaltres una bona notícia: si tot va bé, cap el mes de maig Pau i Nil tindran un germanet o germaneta!
Suposo que perquè vinc d'una família bastant nombrosa, sempre he pensat que m'agradaria tenir tres fills; tenir germans té un valor afegit incalculable; però quan el Pau va fer el debut (el Nil tenia 4 mesos) vaig pensar que aquest somni s'havia truncat per sempre... als sentiments propis de desconsol, desesperació, etc... se sumava el sentiment de pensar que ja no podria tenir tres fills, perquè l'atenció que necessitaria el Pau no ens ho permetria. Avui, dos anys més tard, estem contents d'haver pogut superar aquesta tristor i tornar a plantejar-nos: què tal un altre fill? I si bé és cert, que la preocupació pel Pau continuarà existint tota la vida, i que l'atenció i dedicació que requereix és molt superior a la d'un infant sense una malaltia crònica, hem decidit tirar endavant el projecte. També se suma la por de què el Nil tingui diabetis, i és clar, també hi hem pensat en què aquesta nova vida que durem al món pot córrer la mateixa "sort", però el fet de valorar la il·lusió de tenir-lo, per damunt de les dificultats amb què ens podem trobar ens ha fet decidir pel sí. Així és que aquí estem, potser a mig camí entre la valentia i la inconsciència, però aquí estem, afrontant un nou repte a les nostres vides.

Nil també es fa gran

El Nil també es fa gran, i com a bon germà petit, defensa al seu germà gran. Ahir em va dir: "Mare, on vas?"; jo li vaig dir: "a preparar la insulina per al Pau"; i em va dir: "no, la insulina no, que li fa mal!"

Gràcies Pau!

Ahir al vespre vam anar a sopar fora amb uns amics a prop de la platja. Vam sopar tots junts, i els nens, quan van acabar, es van posar a jugar a la sorra amb pales i cubells. Va ser una vetllada molt i molt agradable. Nosaltres fent sobretaula i Andrés, Matías, Blanca, Pau i Nil jugant tranquil•lament a la sorra mentre s’anava fent fosc. Vam arribar a casa a quarts de dotze de la nit i ens vam posar a dormir. Estàvem tots molt cansats.
A les 5,30 de la nit, la veu suau però contundent del Pau va dir: “Estic baix!”, tot trencant el silenci sepulcral de la matinada. El seu pare i jo ens vam aixecar amb el pas ferm i, abans d’agafar el punxador, vam anar a la nevera a buscar un suc. Alhora que li donàvem el suc vam fer-li la glicèmia: 47. Es va prendre el suc, una galeta i, com tenia una gana ferotge, dos talls de pernil i dos formatgets. Als 20 minuts vam comprovar que el sucre hagués pujat: 131. Després vam continuar dormint plàcidament.
La informació que ens va proporcionar el Pau a aquella hora de la matinada és d’un valor incalculable. Gràcies Pau!

El joc simbòlic d'una família amb diabetis

Ahir després de sopar el Nil es va posar a jugar amb una caixa d'eines que tenen per arreglar coses: hi ha un metro, un parell de destornilladors, un martell,... els agrada jugar a arreglar coses... però ahir el Nil va trobar un nou ús per al destornillador de la caixa d'eines: se'n va anar directe cap al Pau i li va dir: "Pau, te poso la insulina"; li va aixecar el jersei i li va "clavar" suaument el destornillador a la panxa. El Pau va riure amablement, i jo també. Després em va posar insulina a mi, al seu pare i se la va posar ell mateix... va ser un moment simpàtic. El Nil també està integrant la diabetis del seu germà a la seva vida. D'alguna manera ens va ensenyar que la diabetis també ens pot fer somriure. I és que això és una de les coses que més m'agraden de tenir fills: els fills et fan redescobrir el món, t'ofereixen una altra visió de les coses. Com diu Jorge Drexler a la seva cançó Polvo de estrellas: "un hijo te vuelve a enseñar".

Visita a Sant Joan de Déu

La setmana passada vam tenir visita a Sant Joan de Déu. Desesperats i en un intent de trobar alguna cosa que ens acosti a una glicosilada inferior a 9, vam comentar-li a la pediatra si ens podia derivar a Sant Joan de Déu. Així ho va fer. El dia 2 de juliol vam tenir la primera visita. Vam tenir una molt bona impressió: el tracte molt amable,ens van donar temps per explicar-nos, van escoltar-nos...i ens van dir que tot i que l'hospital no ens toca per zona i que estan molt saturats de gent, ens agafaven per portar al Pau! Ens vam posar contents, però alhora vam sortir amb un estrany sentiment de tristesa, ja que no ens van dir res de nou. Jo vaig tenir la impressió de què era com una mena de repàs de tot el què ens havien dit fins al moment, mateixos consells, mateixa forma d'actuar davant la diabetis, mateixes respostes davant les mateixes preguntes... i és que en el fons, amb la diabetis, no hi ha fórmules màgiques, tot és qüestió d'anar provant, assaig i error, i això, de vegades desconcerta, perquè sents el pes de la responsabilitat de la malaltia d'una manera molt potent... I aquesta responsabilitat que ara és nostra, dels pares, un dia serà del Pau, i espero que l'eduquem correctament per tal que un dia ell sigui capaç d'assumir-la.

Nil: estic baixet!

Ahir al vespre el Pau estava baix. Es va estirar a terra i va dir: "mare, estic molt cansat, estic baix". Vaig fer-li la glicèmia i li vaig donar un suc. El Nil, que estava per allà (tot just l'acabava de banyar), em va dir: "mare, un suc, estic baixet" (amb el seu "idioma", que només té 2 anys, i amb careta de pena...). És clar, aquests comentaris només els poden fer els germans de nens amb diabetis.
Li vaig dir al Pau rient: "mira, Pau, el Nil diu que també està baixet, però ell no està baixet, que no li posem insulina!". I el Pau em va dir: "bueno, mare, és igual, però també li pots donar un suc, eh?"

Última glicosilada: 9,5

L'analítica de la darrera hemoglobina glicosilada no és gens esperançadora: 9,5. De fet, el Pau porta un any i mig llarg amb diabetis i la seva mitja sempre ha estat de 9.
Aquesta és una malaltia frustrant, perquè malgrat comptar tots els hidrats de carboni, fer exercici, intentar mirar que en els aliments la proporció de sucres ràpids no sigui superior a un terç del total d'hidrats de carboni per tal que l'absorció dels mateixos sigui el més lent possible, malgrat anar a passejar cada tarda amb el Pau, o en bici, o als gronxadors per a què es mogui, malgrat tots els esforços per intentar controlar la malaltia, aquesta sempre acaba donant sorpreses desagradables. No busquem l'excel·lent, tan sols l'aprovat, però sempre acaba oferint-nos un suspens.
Aquest és el sentiment que tinc aquests dies: de frustració, de ràbia, i sí, per què no dir-ho, estic enfadada amb la diabetis!!! Nosaltres complim la nostra part del tracte! Ja ho sé, és del tot irracional, però és el què sento.
Tant de bo la diabetis fos tan matemàtica com comptar hidrats de carboni, però no ho és, ni de lluny, o almenys no a la nostra vida.

Tant de bo poguéssim modelar la diabetis com la plastilina que Pau i Nil modelen a la foto, però no és tan fàcil com agafar unes tisores i tallar per aquí i per allà i eliminar tot el què sobra...

Hem demanat hora a Sant Joan de Déu per fer una visita; estem contents amb la nostra endocrina de Tarragona, però potser una altra visió, la visió d'un hospital on porten molts nens, ens pot obrir alguna porta en aquest sentit... i aconseguim baixar l'hemoglobina del Pau, perquè ens preocupa la seva salut a llarg termini.

Els nens són sobretot nens

Ahir rellegia un dels meus autors preferits, Francesco Tonnucci.Us recomano la lectura de tots els seus llibres.
I és que no hem d’oblidar que els nens, amb diabetis o sense, amb ulleres o sense, llargs, prims, grassos, amb cabells arrissats, amb ferros a les dents,… són sobretot nens.

Wordle Pau

Amb la Montse estic aprenent informàtica! M'ha ensenyat que hi ha una aplicació a Internet (Wordle) on escrius un text o poses l'adreça d'un bloc i et fa una composició amb les paraules. He posat el bloc del Pau i aquest ha estat el resultat (bé, un dels molts resultats, perquè si cliques el botó "Randomize" va canviant la composició):

Comentaris del Pau

1 de febrer de 2009:

A mi perquè em dones puré si jo tinc dents per a mastegar?"

13 de febrer de 2009:

"Jo sé una cançó de la insulina: la insulina, la, la, la..."

22 d'abril de 2009 (aniversari del Nil):

"mare, avui farem un coc para el Nil, vale?"

26 d'abril de 2009:

mirant a la tele el DVD de quan vam anar a Mallorca (Pau tenia 1 any i mig i encara no tenia diabetis):
"mare, per què no portàvem la motxilla en lo punxador?"

16 de juliol de 2009:

"mare, si el Nil no s'acaba el minjar no passa res, perquè com no li posem insulina!"

4 d'agost de 2009:

"mare, que et sembla si avui mos mingem un geladet d'estos groguets?"

3 de setembre de 2009:

"Nil, xato, ara aniràs al cole, però no plores eh? que te ho passaràs molt bé"

5 de setembre de 2009:

"mare, pare, Nil, sou guapíssims!!!"

10 de setembre de 2009:

"mare, jugues en mi sisplau, que t'estimo molt jo?"

9 d'octubre de 2009:

"ostres plou? ai no! és una broma que m'ha fet lo cel, que m'ha caigut una gota!"

13 de desembre de 2009:

"esta tarde ja no plourà, perquè el cel se cansarà de ploure"

6 de gener de 2010 (Dia de Reis):

"mare, avui no vull coixinets per a esmorzar, vull una cosa més ràpida [de menjar]. I a la llet no vull cola-cao ni res, que així aniré més ràpid!"

30 de gener de 2010:

Pau s'està posant els calçotets. Nil obre el calaix de la roba i li dóna uns calçotets al Pau:

"Nil, guapet, ja en tinc uns de calçotets. Que et penses que tinc dos culs o què?"

14 d'abril de 2010:

"mare, me felicites que avui no m'hai aixecat de la taula hasta que m'hai acabat tota la pera?"

18 d'abril de 2010:

"mare gràcies! que avui m'has posat una samarreta molt bonica!"

20 d'abril de 2010:

Pau espontani: "Nil, t'estimo molt!"

"Tinc ganíssima!!!"

24 d'abril de 2010:

"mare, si em dones llet i pa per a esmorzar, i em poses una mica més de llet de la que em toca, i em cau una molleta de pa, no passa res, perquè m'has posat una mica més de llet de la que em toca, no?"

La llet de les dotze de la nit

Són gairebé les dotze de la nit. El Pau dorm plàcidament. Li faig la glicèmia i li dono la llet amb galeta que li toca. El migdesperto suaument: "Pau, te porto la llet, guapo". Ell no s'immuta; l'incorporo i l'assec al llit; s'asseu, i amb els ulls tancats fa el gest d'obrir la boca; poc a poc li vaig donant glopets de llet; quan només queda un dit de llet al got li dic: "ara et donaré una galeta". Em giro per trencar una galeta a trossets i posar-la dins la llet; quan ja la tinc ben remullada, li vaig donant trossets de galeta a la boca amb la cullera...però sovint succeeix un fet entre còmic i trist, a mig camí entre l'humor i la tristesa; ell, amb els ulls tancats, fa el gest amb la mà de posar-se una galeta a la boca... no puc evitar deixar anar un somriure cada cop que ho fa, però alhora un estrany sentiment de tristor m'envaeix. Per a ell, el got de llet amb galeta només ha estat un somni, un somni que es repeteix cada nit... i penso: "tant de bo fos només un somni..."

D'excursió amb el Pau!

Dijous el Pau va anar d'excursió amb l'escola a la Granja Neri. Va ser un dia bonic, per a ell i per a nosaltres! Suposo que molts pares devien pensar: "que bé, avui tinc el dia lliure fins a la tarda!" i nosaltres vam pensar: "que bé, avui anem d'excursió amb el Pau!" I és que l'excursió durava tot el dia, per tant, s'hi quedaven a dinar. El Dídac, el Nil i jo vam anar a dir adéu al Pau a l'autobús. Després vam agafar el cotxe i vam anar a veure on parava la granja; vam estar rondant pels voltants fins a l'hora de dinar. Llavors vam entrar, li vam fer el control de sucre, li vam posar la insulina i li vam dir a la mestra tot el què s'havia de menjar. El Dídac i jo vam anar a dinar a un bon restaurant de la zona; vam compartir un moment bonic, vam riure i vam tenir moments de complicitat... a la tarda, poc abans de què agafessin l'autobús de tornada, vam tornar a la granja a fer un control al Pau. Després vam marxar cap a l'escola, a esperar il·lusionats l'arribada de l'autobús, com la resta de pares...

Va ser un dia bonic. No tots els pares tenen el privilegi de poder anar a les excursions de l'escola amb els seus fills!

Sortir-ne i tornar a entrar-hi

Aquesta Setmana Santa m'he permès el luxe de fer un viatge de 3 dies a l'estranger, per visitar una amiga de 77 anys, una dona amb una riquesa d'esperit i una experiència viscuda que sempre deixa bocabadat quan l'escoltes. Vaig viure amb ella a casa seva durant un any, d'això ja fa tretze anys, però hem mantingut contacte durant tot aquest temps... m'ha agradat fer aquest viatge al passat, m'ha agradat passejar pels carrers i els boscos d'Aachen altre cop, m'ha agradat retrobar-me amb mi mateixa i amb la Gertrud per xerrar de la vida, de les nostres vides... M'ha agradat tenir temps per mi, tot el temps del món durant tres dies... Aquests tres dies he sortit de la diabetis del Pau; si bé és cert que he anat trucant per saber com anava tot per casa, no he hagut de responsabilitzar-me de la diabetis durant tres dies. Un sentiment estrany, nou, irreal... no he hagut de fer càlculs d'hidrats de carboni, ni pesar aliments, ni estar pendent del rellotge, ni donar la llet de les dotze de la nit, ni fer controls, ni preparar insulina, ni punxar insulina, ni estar pendent de les baixades... he estat només pendent de mi, he desconnectat de la meva realitat habitual. He pogut agafar una mica d'aire. Quan l'avió va aterrar a Reus, vaig tornar a connectar-me amb la meva realitat, i és quan em vaig adonar, de la duresa de la meva realitat. Quan hom s'hi troba immers, gairebé no se n'adona. Però el fet de sortir de la diabetis i tornar a entrar-hi va ser un exercici que em va fer adonar de la càrrega mental que representa "patir" aquesta malaltia. Si bé és cert que hom de seguida es torna a acostumar a les rutines i a la realitat que viu, també és cert que les primeres hores van ser molt dures; se'm feia molt pesat tornar a comptar hidrats de carboni, pesar aliments, estar pendent del rellotge, donar la llet a les dotze de la nit, fer controls, preparar insulina, punxar insulina, estar pendent de les baixades...però aquí estem, seguim caminant, com diu un bon amic meu.

Revisió dels 4 anys

Ahir el Pau va tenir la revisió dels 4 anys. La nostra conversa al cotxe:

Pau: mare, i que em faran a la revisió dels 4 anys?
mare: te pesaran, te mediran, te miraran la vista, les dents... i et posaran una vacuna.
Pau: mare, la vacuna fa més mal o menos que la insulina?
mare: això me ho has de dir tu, Pau.

Al sortir de la revisió:

Pau: mare, la vacuna fa més mal que la insulina. La insulina en fa una mica més poquet...

Estic baix!

L'altre dia el Pau va tenir dues baixades: a les 15:30h: 57; a les 19:30h: 54. Aquest fet no és notícia, perquè malhauradament és força habitual. Però sí que és notícia que vingués ell personalment a dir-nos: "mare, estic baix!". El seu pare i jo ens vam posar molt contents i li vam expressar la nostra "felicitat". Li vam explicar que és important que ens ho digui, per tal de poder solucionar la baixada l'abans possible.
Tenim l'esperança que poc a poc vagi reconeixient en el seu cos les hipoglucèmies, la més temuda de les complicions immediates. Tot i que l'endemà, tornava a estar a 45 i no ens va dir res, aquell dia ens vam sentir contents de sentir-li dir: "estic baix!"

Feliços 4 anys, Pau!

El dia 6 de març el Pau va fer 4 anys. No puc evitar recordar amb nostàlgia quan va néixer i com ha anat creixent, gairebé sense adonar-nos-en... Recordo el sentiment d'estimar-lo cada dia una miqueta més conforme anaven passant els mesos, i recordo el dia en què la diabetis va entrar a les nostres vides, per recordar-nos que, a la vida, no tot són flors i violes. Però el Pau ja té 4 anys, i malgrat tenir el cos ple de senyals que indiquen que pateix diabetis, és un nen feliç, que creix i descobreix el món, que s'enfada, que està content, que riu, que salta i corre, que juga, que li agrada aprendre, que se sent orgullós de fer les coses "jo sol!".

Felicitats Pau, per sentir-te un nen feliç...

El helecho y el bambú

Un missatge necessari per a tots en general, i per a tots els que ens "barallem" amb la diabetis cada dia en particular... Gràcies Rosalia!

Nota: Hom pot substituir "Dios" pel motor que li doni força per continuar caminant...això ja depèn de cadascú.

EL HELECHO Y EL BAMBÚ

"Un día decidí darme por vencido...
renuncié a mi trabajo, a mi relación, a mi vida.
Fui al bosque para tener una última charla con Dios.

"Dios", le dije. "¿Podrías darme una buena razón
para no darme por vencido?" Su respuesta me sorprendió..."

-Mira a tu alrededor", Él dijo.
"Ves el helecho y el bambú?"

"Sí", respondí.

"Cuando sembré las semillas del helecho y el bambú,
las cuidé muy bien. Les di luz. Les di agua.
El helecho rápidamente creció.
Su verde brillante cubría el suelo.
Pero nada salió de la semilla de bambú.
Sin embargo no renuncié al bambú.

En el segundo año el helecho creció
más brillante y abundante
y nuevamente, nada creció de la semilla de bambú.
-Pero no renuncié al bambú." Dijo Él.
"En el tercer año, aun nada brotó de la semilla de bambú.
Pero no renuncié" me dijo.
"En el cuarto año, nuevamente,
nada salió de la semilla de bambú.
"No renuncié" dijo.

"Luego en el quinto año
un pequeño brote salió de la tierra.
En comparación con el helecho
era aparentemente muy pequeño
e insignificante.

Pero sólo 6 meses después
el bambú creció a más de 100 pies de altura (20mts).
Se la había pasado cinco años echando raíces.
Aquellas raíces lo hicieron fuerte y le dieron
lo que necesitaba para sobrevivir.
"No le daría a ninguna de mis creaciones
un reto que no pudiera sobrellevar".

Él me dijo.
"¿Sabías que todo este tiempo que has estado luchando,
realmente has estado echando raíces?"
"No renunciaría al bambú. Nunca renunciaría a ti.
"No te compares con otros" me dijo.
"El bambú tenía un propósito diferente al del helecho,
sin embargo, ambos eran necesarios
y hacían del bosque un lugar hermoso".

"Tu tiempo vendrá" Dios me dijo. "¡Crecerás muy alto!"

"¿Qué tan alto debo crecer?" pregunté.

"¿Qué tan alto crecerá el bambú?" me preguntó en respuesta .

"¿Tan alto como pueda?" Indagué.

Nunca te arrepientas de un día en tu vida.
Los buenos días te dan felicidad.
Los malos días te dan experiencia
Ambos son esenciales para la vida. Continúa...

La felicidad te mantiene Dulce,
Los intentos te mantienen Fuerte,
Las penas te mantienen Humano,
Las caídas te mantienen Humilde,
El éxito te mantiene Brillante
Pero sólo Dios te mantiene Caminando...

Sempre en guàrdia

Avui el Pau tenia una postpandrial del dinar de 38. I és que aquesta malaltia no et deixa descansar; et recorda una vegada més que cal estar sempre alerta, sempre. No té en compte el teu estat d'ànim, les teves pors, el teu cansament, les teves preocupacions... és exigent, molt exigent, implacable, intolerant, freda, no et dóna treva. Et recorda que no pots rendir-te, que necessites esforçar-te cada dia més per obtenir una satisfacció. Però alhora t'ensenya, t'ensenya que amb esforç i dedicació pots superar el repte que cada dia et proposa, et mostra que la pròpia capacitat pot ser il·limitada...

Revivint els inicis

Ahir al vespre vaig parlar amb la meva mare per telèfon. I em va donar una mala notícia: uns veïns del poble dels meus pares, que tenen una nena de 2 anys, estan vivint els moments que jo vaig viure ara fa poc més d'un any: la seva nena de 2 anys acaba de fer el debut diabètic. Quan m'ho va dir em vaig posar a plorar, i no els conec de res! però és que hi ha coses que només pot entendre la gent que les ha viscut; no és només que t'identifiquis amb aquestes persones, sinó que has passat pel mateix i coneixes perfectament com es deuen sentir. I fa mal, fa molt de mal. I sap greu, molt de greu... El seu cas és encara més colpidor que el meu, ja que la nena va entrar amb una cetoacidosi greu; de fet, els van dir que si aquell dia no haguessin portat la nena a l'hospital, no hauria passat la nit... nosaltres hem tingut l'ajut incondicional de la família i contàvem amb informació (per bé que escassa, perquè no ens havíem implicat prou) sobre la malaltia, ja que teníem antecedents. Malgrat tot, els coneixements són una cosa i els sentiments dels pares una cosa ben diferent.
Alhora, aquesta experiència m'ha fet parar-me a pensar en com em sento ara, i estic contenta, perquè aquells sentiments de terrible dolor i desesperació han desaparegut. M'agradaria dir a aquesta família, com algun savi va dir: "això també passarà", i malgrat que costa de creure en un principi, el temps et resitua i afortunadament et fa veure que poc a poc, les coses, d'alguna manera, van millorant; que les coses es van recol·locant i que, malgrat que hi ha un sentiment de dolor molt profund que no desapareix mai, arriba un moment que tornes a tenir gana, son, ganes de viure, ganes de riure, ganes de continuar caminant i fent camí.

"Sobre miedos, esperanzas y equilibrio..."

Navegant per la xarxa, he trobat un altre bloc sobre diabetis i volia reproduir aquí un post de l'esmentat bloc (http://diabetessalud.blogspot.com/) que m'ha agradat molt i volia compartir amb vosaltres:


"Sobre miedos, esperanzas y equilibrio...


El proceso de aceptación y adaptación a la Diabetes difiere mucho entre persona y persona. Resultado de una campaña que apunta mas a generar miedo que esperanzas, el nunca mejor llamado paciente, padece un sinfín de angustias y preocupaciones antes de poder tomar las cosas de otra manera.

Entender que la cura no es la meta es el primer paso. La meta es llevar una vida lo mas normal posible. Sin privaciones ni descontroles excesivos. La búsqueda de un verdadero equilibrio. Si tu único objetivo es curarte...pues toma asiento, ponte muuuuuuuuuuuuuuuy cómodo y espera. Demasiados intereses hay en juego como para que los laboratorios tengan ganas de matar a la gallina de los huevos de oro.

¿Acaso crees que les entraran los medidores de glucosa, las tiras reactivas, los aplicadores de insulina en el c... cuando se topen con la cura? Yo no lo creo.

Yo prefiero no seguir esperando que la solución la traigan de afuera. En gran parte la solución la tenemos nosotros mismos. Ok, es cierto, a nadie le gusta pincharse el dedo o aplicarse insulina....pero....sacando eso...¿Es tan distinta tu vida a la de los demás?. Estar bien, comer bien, hacer ejercicio, cuidarse. Esa es mi cura.

No hay que tenerle miedo a la diabetes. No si hacemos bien las cosas. No si nos cuidamos y controlamos.

Hace un par de años yo no quería saber absolutamente nada con tener hijos. Sólo pensar que pudieran pasar por lo mismo que me toca pasar a mi me quitaba todas las ganas de pensar en formar una familia.

Hace siete meses la vida nos regaló a Sara. Lo mas hermoso que me dio la vida. Una pequeñita preciosa, simpática y sana. Todos mis miedos se espantaron con su llegada.
Y así debe ser. No hay espacio para preocuparse en el sentido literal de la palabra. No tiene sentido. No pierdan tiempo en ello. Tengan la capacidad de encontrar, aún en el dolor que encierra la enfermedad, la alegría que nos regala la vida día tras día.

Estamos acá solo por un rato. Tengamos la capacidad de disfrutarlo".

L'ombra de la diabetis

El Nil s'està fent gran. Ara ja té 20 mesos, i la veritat és que està molt divertit... però tenim sempre l'ombra de la diabetis rondant al nostre voltant, és inevitable. Aquests dies ha començat a menjar molt i també a beure molta aigua! (o potser era percepció nostra...). Així és que l'altre dia, li vaig fer fer pipi en un gotet, i vaig posar una tira a l'orina per mirar-li el sucre... afortunadament va sortir negatiu, ara ja puc estar tranquil·la...un temps més...fins que el dubte raonable torni a les nostres ments... i és que quan tens un fill amb diabetis, el fet de què els altres fills també puguin patir-la, no és només una idea que et passa pel cap, és molt més que això, és un neguit que fa que l'observis amb més atenció, que fa que qualsevol petit signe pugui convertir-se en un símptoma, que transforma la normalitat de l'evolució d'un nen en una por penso que justificada. També haurem d'aprendre a viure amb això...