La setmana passada vam tenir visita a Sant Joan de Déu. Desesperats i en un intent de trobar alguna cosa que ens acosti a una glicosilada inferior a 9, vam comentar-li a la pediatra si ens podia derivar a Sant Joan de Déu. Així ho va fer. El dia 2 de juliol vam tenir la primera visita. Vam tenir una molt bona impressió: el tracte molt amable,ens van donar temps per explicar-nos, van escoltar-nos...i ens van dir que tot i que l'hospital no ens toca per zona i que estan molt saturats de gent, ens agafaven per portar al Pau! Ens vam posar contents, però alhora vam sortir amb un estrany sentiment de tristesa, ja que no ens van dir res de nou. Jo vaig tenir la impressió de què era com una mena de repàs de tot el què ens havien dit fins al moment, mateixos consells, mateixa forma d'actuar davant la diabetis, mateixes respostes davant les mateixes preguntes... i és que en el fons, amb la diabetis, no hi ha fórmules màgiques, tot és qüestió d'anar provant, assaig i error, i això, de vegades desconcerta, perquè sents el pes de la responsabilitat de la malaltia d'una manera molt potent... I aquesta responsabilitat que ara és nostra, dels pares, un dia serà del Pau, i espero que l'eduquem correctament per tal que un dia ell sigui capaç d'assumir-la.
Jo crec que això és l'important, que aprenguem a educar els nostres fills per ser responsables i no deixar de ser feliços. I hem de preocupar que les nostres angoixes es quedin on són, amb nosaltres, i no trapassar-les-hi. Endavant!
ResponEliminano hi ha respostes
ResponEliminano és un excel on a la casella A2 hi poses un 3 i a la A3 un 5 i a la casella A4 li demanes quan dóna A2+A3, i ella et contesta 8.... no
per sort, i gràcies a dèu, no és una màquina... però tenim la guerra guanyada, això és superable....això està guanyat, amb sustos, amb patiments, però està guanyat!!!...
vam guanyar fa trenta anys, sense analisis diaris (eren com a molt semestrals però la majoria eren anuals), sense màquines que mos diguessin cada 30 minuts com estavem....amb dosi d'insulina assignades d'any en any!!.... vam guanyar llavors.. i guanyarem ara... plorarem més o menys, però tinguem clar que hem guanyat, que no podem perdre... per què és així...no podem perdre....
i si mai mos posem a pensar que podem perdre, només cal que pensem que cada dia els posem al cotxe, la proporció de morts és 1 a 100.000.000.... no vull pecar d'optimista, però ....no sé....potser hem de seguir caminant...
som afortunats de que lo xiquet sigui com és...no ho oblidem mai.
una abraçada
tx