I arribada l'hora de berenar, el Pau tenia més gana...només dos racions de carbohidrats de vegades són molt i de vegades són poc... "molt bé Pau, si vols menjar més haurem de posar insulina al berenar". Pau: "vale, pos posa-me'n". I vet aquí que no tenim pauta per saber quantes unitats d'insulina hem de posar en funció del nombre de racions que ingereix...perquè a berenar, en principi, no posem insulina...però resulta que el càlcul que vam fer va ser encertat. I el Pau, al fer-se la glicèmia per anar a sopar, ens va aparèixer tot content a son pare i a mi i ens va dir: "mireu, pare, mare, ho hau fet molt bé lo de la insulina del berenar!!!! Estic a 105!!!" I és que de vegades pensem que piquem pedra i que tots els esforços són envà, i que la ràbia i la tristor envaeix sempre el seu cor i el nostre, però de tant en tant...una alegria també se'ns regala per demostrar-nos que no ho fem tan malament i que podem seguir caminant, malgrat caure tot sovint, ensopegar i pelar-nos els genolls...podem tornar a aixecar-nos i continuar buscant el camí de retorn a la felicitat...
