I arribada l'hora de berenar, el Pau tenia més gana...només dos racions de carbohidrats de vegades són molt i de vegades són poc...
"molt bé Pau, si vols menjar més haurem de posar insulina al berenar". Pau:
"vale, pos posa-me'n". I vet aquí que no tenim pauta per saber quantes unitats d'insulina hem de posar en funció del nombre de racions que ingereix...perquè a berenar, en principi, no posem insulina...però resulta que el càlcul que vam fer va ser encertat. I el Pau, al fer-se la glicèmia per anar a sopar, ens va aparèixer tot content a son pare i a mi i ens va dir:
"mireu, pare, mare, ho hau fet molt bé lo de la insulina del berenar!!!! Estic a 105!!!" I és que de vegades pensem que piquem pedra i que tots els esforços són envà, i que la ràbia i la tristor envaeix sempre el seu cor i el nostre, però de tant en tant...una alegria també se'ns regala per demostrar-nos que no ho fem tan malament i que podem seguir caminant, malgrat caure tot sovint, ensopegar i pelar-nos els genolls...podem tornar a aixecar-nos i continuar buscant el camí de retorn a la felicitat...
No sabeu lo feliç que em fa això, tots tenim les nostres coses que fan posar a les tres pedretes als altres, però el Pau és una gran persona, ademés d'actuar moltes vegades com una persona gran, i si no, penseu en tot el que fem i diem los grans, en lo bo, i en la ràbia. Feu-li saber a ell que esteu molt contents. I de vegades val la pena fer el sord i el sec, depend del greu que sigui, però a vegades ens surt un "pronto" que quan ho pensem veiem que no n'hi havia per tant i potser n'aguessim sortit millor fent veure que no ho has vist. Segur que ja ho feu però ja se sap la pesadeta de la mare.
ResponEliminaAbraçadetes.
"Jamás el esfuerzo desayuda a la fortuna."
ResponEliminaFernando de Rojas (1465-1541)
-autor de La Celestina-
fa una estona hem enviat l'enllaç d'quest blog a una mama, tot esperant que hi trobi algo, sigui informació, sigui consol, sigui companyia, sigui distracció, siqui el que sigui... algo hi trobarà!
ResponElimina