dijous, 31 de maig del 2012

Converses entre Toni i Nil


 Reprodueixo fidedignament el mail que em va enviar el Toni sobre l'altre dia, en què lo tio Toni va venir a fer de cangur:

antecedents nil-toni;

- el nil mai m'ha dirigit la paraula per iniciativa seva (fins ahir)
- l'hagués pres per autista si no hi hagués més persones al meu voltant (pares, àvies ties amb qui juga etc etc)!!!
- ell mai m'ha demanat res ni m'ha preguntat res,
- quan jo li he dit algo o li he pregunat algo, ben poques vegades m'ha contestat o m'ha fet cas

no res, fins aquí bé, tot dins de la normalitat per la relació que tenim ell i jo i per l'edat que té etc etc etc etc

ahir vam compartir una bona estona,

(va haver un rato que va estat estirat damunt la meva falda amb l'esquena a l'aire fent li dibuixos amb el dit, es va clapar deu minuts)

FINS QUE VA ARRIBAR EL MOMENT MÍTIC QUE RECORDARÉ TOTA LA VIDA PER SEMPRE MÉS...

PORTAVEM TOTA la tarda a casa i dic a la fran d'anar amb el nil a donar el tomb a la mansana a prendre la fresca,

-"apa nil, posa't la jaqueta que sortim a fer una volta al carrer"

- (aquí va haver mininegociació infructuosa de jaqueta, el nil em va dir que no se la volia posar, jo li vaig dir que sí, ell em va dir que no, jo que sí, ell va i em diu que la mare li deixa sortir sense jaqueta -esperava aquest moment- llavors va ser més fàcil, li vaig dir "em sembla molt bé, quan vingui la mama ja et dirà si te la pots treure però mentre estiguis amb mi jaqueta... i va i se la posa...

sortim al carrer
arriba el moment mític!!!
agafa la bici, jo serio i mirada al frente... ell al costat
silenci
silenci
ell amb bici al meu costat, los dos callats
i vet aquí el moment mític !!!!!!!

per primera vegada amb ma vida i per inicitiva seva va el paio, es para, jo m'aturo, i amb una profunditat de mirada i de veu que no li tornaré a sentir mai més em diu...

em diu...

-"per què t'agrada tant arreglar coses?"

(em va costar tant i tant aguantar la compostura... jo serio... me l'hagués menjat a petons i abraçades,,, impressionant... no words!)

i jo,,, sense mirar-lo a  la cara (no sé si hagués arrencat a riure o a plorar) vaig i dic, tot serio

- "perquè quan arregles algo la gent somriu. M'agrada que la gent estigui contenta"

i va i diu: -" ah vale"

i es va fer el silenci
i vam continuar fent la volta a la mansana
i ningú dels dos va dir res perquè ja ens ho haviem dit tot

evidentment després vam xerrar... que si havia nens al parc, o que si maniobrava bé amb la bici etc etc... no res, obvietats que hem oblidat perquè eren de xerrar per xerrar, perquè lo important ja ens ho haviem dit !!!

apa,

fins aviat

Toni

PS: evidentment ja tinc preparada la continuació de la conversa... està esperant el moment idoni,,, ja arribarà...

dimecres, 16 de maig del 2012

El Pau i la seva diabetis


Qui coneix millor que el pacient la propia malaltia? Doncs ningú, absolutament ningú.
Pau aquesta tarda m'ha dit: "mare, estic baix. Jo crec que el número deu començar per 4, i deu ser 48 ó 49". Estava a 47.