Gràcies Pau!

Ahir al vespre vam anar a sopar fora amb uns amics a prop de la platja. Vam sopar tots junts, i els nens, quan van acabar, es van posar a jugar a la sorra amb pales i cubells. Va ser una vetllada molt i molt agradable. Nosaltres fent sobretaula i Andrés, Matías, Blanca, Pau i Nil jugant tranquil•lament a la sorra mentre s’anava fent fosc. Vam arribar a casa a quarts de dotze de la nit i ens vam posar a dormir. Estàvem tots molt cansats.
A les 5,30 de la nit, la veu suau però contundent del Pau va dir: “Estic baix!”, tot trencant el silenci sepulcral de la matinada. El seu pare i jo ens vam aixecar amb el pas ferm i, abans d’agafar el punxador, vam anar a la nevera a buscar un suc. Alhora que li donàvem el suc vam fer-li la glicèmia: 47. Es va prendre el suc, una galeta i, com tenia una gana ferotge, dos talls de pernil i dos formatgets. Als 20 minuts vam comprovar que el sucre hagués pujat: 131. Després vam continuar dormint plàcidament.
La informació que ens va proporcionar el Pau a aquella hora de la matinada és d’un valor incalculable. Gràcies Pau!

El joc simbòlic d'una família amb diabetis

Ahir després de sopar el Nil es va posar a jugar amb una caixa d'eines que tenen per arreglar coses: hi ha un metro, un parell de destornilladors, un martell,... els agrada jugar a arreglar coses... però ahir el Nil va trobar un nou ús per al destornillador de la caixa d'eines: se'n va anar directe cap al Pau i li va dir: "Pau, te poso la insulina"; li va aixecar el jersei i li va "clavar" suaument el destornillador a la panxa. El Pau va riure amablement, i jo també. Després em va posar insulina a mi, al seu pare i se la va posar ell mateix... va ser un moment simpàtic. El Nil també està integrant la diabetis del seu germà a la seva vida. D'alguna manera ens va ensenyar que la diabetis també ens pot fer somriure. I és que això és una de les coses que més m'agraden de tenir fills: els fills et fan redescobrir el món, t'ofereixen una altra visió de les coses. Com diu Jorge Drexler a la seva cançó Polvo de estrellas: "un hijo te vuelve a enseñar".

Visita a Sant Joan de Déu

La setmana passada vam tenir visita a Sant Joan de Déu. Desesperats i en un intent de trobar alguna cosa que ens acosti a una glicosilada inferior a 9, vam comentar-li a la pediatra si ens podia derivar a Sant Joan de Déu. Així ho va fer. El dia 2 de juliol vam tenir la primera visita. Vam tenir una molt bona impressió: el tracte molt amable,ens van donar temps per explicar-nos, van escoltar-nos...i ens van dir que tot i que l'hospital no ens toca per zona i que estan molt saturats de gent, ens agafaven per portar al Pau! Ens vam posar contents, però alhora vam sortir amb un estrany sentiment de tristesa, ja que no ens van dir res de nou. Jo vaig tenir la impressió de què era com una mena de repàs de tot el què ens havien dit fins al moment, mateixos consells, mateixa forma d'actuar davant la diabetis, mateixes respostes davant les mateixes preguntes... i és que en el fons, amb la diabetis, no hi ha fórmules màgiques, tot és qüestió d'anar provant, assaig i error, i això, de vegades desconcerta, perquè sents el pes de la responsabilitat de la malaltia d'una manera molt potent... I aquesta responsabilitat que ara és nostra, dels pares, un dia serà del Pau, i espero que l'eduquem correctament per tal que un dia ell sigui capaç d'assumir-la.