El joc simbòlic d'una família amb diabetis

Ahir després de sopar el Nil es va posar a jugar amb una caixa d'eines que tenen per arreglar coses: hi ha un metro, un parell de destornilladors, un martell,... els agrada jugar a arreglar coses... però ahir el Nil va trobar un nou ús per al destornillador de la caixa d'eines: se'n va anar directe cap al Pau i li va dir: "Pau, te poso la insulina"; li va aixecar el jersei i li va "clavar" suaument el destornillador a la panxa. El Pau va riure amablement, i jo també. Després em va posar insulina a mi, al seu pare i se la va posar ell mateix... va ser un moment simpàtic. El Nil també està integrant la diabetis del seu germà a la seva vida. D'alguna manera ens va ensenyar que la diabetis també ens pot fer somriure. I és que això és una de les coses que més m'agraden de tenir fills: els fills et fan redescobrir el món, t'ofereixen una altra visió de les coses. Com diu Jorge Drexler a la seva cançó Polvo de estrellas: "un hijo te vuelve a enseñar".