Fa uns dies que vaig sortir de l'hospital i ara ja estic a casa, més tranquil·la. Han estat dies difícils on m'han passat pel cap moltes coses. La Maria va donar senyals de què havia de baixar el ritme de vida i dedicar-li a ella i a mi una mica més de temps i una mica de calma. Després de l'ensurd d'amenaça de part prematur, que em va dur a estar ingressada 3 dies per intentar frenar les contraccions que haguessin dut inevitablement al desencadenament del part, ara estic serena i tranquil·la. Tinc temps per pensar en mi i en la Maria i per parlar amb ella. I per dir-li que s'esperi una miqueta a sortir de la panxa, que aquí dins, de moment, és on està millor. De moment m'ha escoltat, i ha escoltat també el missatge que li vaig enviar per dir-li que es col·loqués amb el capet a baix, per facilitar el moment de la sortida, ja que fins la setmana 33 estava col·locada de peus. No ha estat, doncs, envà escoltar els senyals del cos, només cal saber interpretar-los.
Demà és el nostre aniversari: la Maria compleix 35 setmanes. Espero poder celebrar el seu "aniversari" com a mínim un parell de setmanes més.
Aprofito aquest post per expressar públicament el meu agraïment a totes les persones que durant tots aquests dies m'han cuidat a mi i a la Maria, donant-nos tendresa, comprensió, massatges relaxants, ànims i sobretot molt d'amor. La sensació de tenir al costat les persones que t'estimes quan més les necessites és la clau de la felicitat. I jo aquests dies he experimentat aquesta felicitat. GRÀCIES!!!
