1 de febrer de 2009:
A mi perquè em dones puré si jo tinc dents per a mastegar?"
13 de febrer de 2009:
"Jo sé una cançó de la insulina: la insulina, la, la, la..."
22 d'abril de 2009 (aniversari del Nil):
"mare, avui farem un coc para el Nil, vale?"
26 d'abril de 2009:
mirant a la tele el DVD de quan vam anar a Mallorca (Pau tenia 1 any i mig i encara no tenia diabetis):
"mare, per què no portàvem la motxilla en lo punxador?"
16 de juliol de 2009:
"mare, si el Nil no s'acaba el minjar no passa res, perquè com no li posem insulina!"
4 d'agost de 2009:
"mare, que et sembla si avui mos mingem un geladet d'estos groguets?"
3 de setembre de 2009:
"Nil, xato, ara aniràs al cole, però no plores eh? que te ho passaràs molt bé"
5 de setembre de 2009:
"mare, pare, Nil, sou guapíssims!!!"
10 de setembre de 2009:
"mare, jugues en mi sisplau, que t'estimo molt jo?"
9 d'octubre de 2009:
"ostres plou? ai no! és una broma que m'ha fet lo cel, que m'ha caigut una gota!"
13 de desembre de 2009:
"esta tarde ja no plourà, perquè el cel se cansarà de ploure"
6 de gener de 2010 (Dia de Reis):
"mare, avui no vull coixinets per a esmorzar, vull una cosa més ràpida [de menjar]. I a la llet no vull cola-cao ni res, que així aniré més ràpid!"
30 de gener de 2010:
Pau s'està posant els calçotets. Nil obre el calaix de la roba i li dóna uns calçotets al Pau:
"Nil, guapet, ja en tinc uns de calçotets. Que et penses que tinc dos culs o què?"
14 d'abril de 2010:
"mare, me felicites que avui no m'hai aixecat de la taula hasta que m'hai acabat tota la pera?"
18 d'abril de 2010:
"mare gràcies! que avui m'has posat una samarreta molt bonica!"
20 d'abril de 2010:
Pau espontani: "Nil, t'estimo molt!"
"Tinc ganíssima!!!"
24 d'abril de 2010:
"mare, si em dones llet i pa per a esmorzar, i em poses una mica més de llet de la que em toca, i em cau una molleta de pa, no passa res, perquè m'has posat una mica més de llet de la que em toca, no?"
Este xiquet és un crack! Felicita'l de part meua. Els hauriem de donar les gràcies tan sovint als menuts per fer-nos riure així, d'orella a orella, com ara, d'esta forma tan sana... P.d: avui el teu blog té un aire una mica "daniel" ; )
ResponEliminaalba
Tot això tan bonic, és lo que es perden els pares que no tenen temps per als seus fills, en tota la bona intenció del món van a guanyar més diners per a comprar-los coses, i algun dia descobreixen que l'unic que el seu fill necessitava i volia era el temps dels seus pares i això com podeu veure no es paga amb diners. El Pau se sap explicar molt bé. Quan ell vol claro.
ResponEliminala mare
què bo...
ResponEliminaAlba: gràcies per somriure i per l'elogi sobre el toc "Daniel"!
ResponEliminaMare: gràcies per estar sempre al nostre costat
Gema: gràcies per haver dedicat un post al Pau al teu bloc. Per a mi, sempre seràs la cap dels meus somnis... ;)
holes... Si busques Pau al núvol de paraules o al mateix bloc, recuperaràs els anteriors...
ResponElimina... i no em diguis això que segueixo toveta...
Gràcies per confiar en mi. Ho necessito...
¿No és molt autèntic, lo Pau????
Abraçada
Quina raó té l'àvia del Pau, o sigui, la mare... dedicar temps als petits es aprendre els grans i compartir estones fantàstiques, que no hi ha paraules que les defineixin...només n'hi ha prou en disfrutar-les.
ResponEliminaEnvio una abraçada al PAU i que segueixi tan espontani com demostra ser-ho en les frases divertides que diu. A la Lourdes, al Nil i al pare dels nens molts records.