Són gairebé les dotze de la nit. El Pau dorm plàcidament. Li faig la glicèmia i li dono la llet amb galeta que li toca. El migdesperto suaument: "Pau, te porto la llet, guapo". Ell no s'immuta; l'incorporo i l'assec al llit; s'asseu, i amb els ulls tancats fa el gest d'obrir la boca; poc a poc li vaig donant glopets de llet; quan només queda un dit de llet al got li dic: "ara et donaré una galeta". Em giro per trencar una galeta a trossets i posar-la dins la llet; quan ja la tinc ben remullada, li vaig donant trossets de galeta a la boca amb la cullera...però sovint succeeix un fet entre còmic i trist, a mig camí entre l'humor i la tristesa; ell, amb els ulls tancats, fa el gest amb la mà de posar-se una galeta a la boca... no puc evitar deixar anar un somriure cada cop que ho fa, però alhora un estrany sentiment de tristor m'envaeix. Per a ell, el got de llet amb galeta només ha estat un somni, un somni que es repeteix cada nit... i penso: "tant de bo fos només un somni..."
A mi el que em passa quan l'he de despertar per donar-li la llet i està profundament adormit, és que em recorda quan era un bebè i prenia el pit. Amb els ulls tancata va movent el cap i obrint i tancant la boca fins que troba la canyeta i es posa a xuclar. És una sensació agredolça, perquè per una part em produeix molta tendresa, però per l'altra no puc deixar de pensar: i per què ell? i per què això?
ResponEliminaNosaltres ho em resolt amb un "biberon" amb la tetina retallada per a que baixe mes rapid i en lloc de galeta cacao (amb sucre), crec que ell ni es desperta. El curios es que algun cop li mires la glicemia i comença moure el cap buscant el biberó o inclus xupar-se el dit.
ResponEliminaRaül Vidiella