Última glicosilada: 9,5

L'analítica de la darrera hemoglobina glicosilada no és gens esperançadora: 9,5. De fet, el Pau porta un any i mig llarg amb diabetis i la seva mitja sempre ha estat de 9.
Aquesta és una malaltia frustrant, perquè malgrat comptar tots els hidrats de carboni, fer exercici, intentar mirar que en els aliments la proporció de sucres ràpids no sigui superior a un terç del total d'hidrats de carboni per tal que l'absorció dels mateixos sigui el més lent possible, malgrat anar a passejar cada tarda amb el Pau, o en bici, o als gronxadors per a què es mogui, malgrat tots els esforços per intentar controlar la malaltia, aquesta sempre acaba donant sorpreses desagradables. No busquem l'excel·lent, tan sols l'aprovat, però sempre acaba oferint-nos un suspens.
Aquest és el sentiment que tinc aquests dies: de frustració, de ràbia, i sí, per què no dir-ho, estic enfadada amb la diabetis!!! Nosaltres complim la nostra part del tracte! Ja ho sé, és del tot irracional, però és el què sento.
Tant de bo la diabetis fos tan matemàtica com comptar hidrats de carboni, però no ho és, ni de lluny, o almenys no a la nostra vida.

Tant de bo poguéssim modelar la diabetis com la plastilina que Pau i Nil modelen a la foto, però no és tan fàcil com agafar unes tisores i tallar per aquí i per allà i eliminar tot el què sobra...

Hem demanat hora a Sant Joan de Déu per fer una visita; estem contents amb la nostra endocrina de Tarragona, però potser una altra visió, la visió d'un hospital on porten molts nens, ens pot obrir alguna porta en aquest sentit... i aconseguim baixar l'hemoglobina del Pau, perquè ens preocupa la seva salut a llarg termini.