Avui el Pau tenia una postpandrial del dinar de 38. I és que aquesta malaltia no et deixa descansar; et recorda una vegada més que cal estar sempre alerta, sempre. No té en compte el teu estat d'ànim, les teves pors, el teu cansament, les teves preocupacions... és exigent, molt exigent, implacable, intolerant, freda, no et dóna treva. Et recorda que no pots rendir-te, que necessites esforçar-te cada dia més per obtenir una satisfacció. Però alhora t'ensenya, t'ensenya que amb esforç i dedicació pots superar el repte que cada dia et proposa, et mostra que la pròpia capacitat pot ser il·limitada...
Hola mare del Pau, sóc una companya del Toni que des de fa molts anys que tinc diabetis mellitus tipus I, o sigui, insulinodepenent...
ResponEliminaEstic seguint el blog del Pau des que el Toni em va dir que l'havieu fet. M'agradaria poder ser-vos útil, a tu, al teu marit i sobretot al petit Pau amb la meva experiència i dedicació a la diabetis. En aquest comentari dir-vos només una cosa... estar en guàrdia genera molta pressió i por us recomano que en lloc de estar en guàrdia sigueu més venebols amb vosaltres mateixos i no engoixar-vos, ni tenir por que el dia a dia és la millor eina per aprendre i posar en pràctica els vostres coneixements, que segur que en teniu moltíssims vers la diabetis. Així que, rieu amb el Pau, jugueu, disfruteu amb ell però no vegeu la diabetis com una enemiga a la qual heu de vigilar i estar en guàrdia perquè us trasmetra angoixa i pànic (sé que és difícil però ho aconseguireu segur, perquè sou uns molts bons pares i perquè la diabetis és part de la vostra família així que, millor rebre-la com una "amiga" sobre la qual hi ha respecte. Us envio molts ànims i petonets. Que tot vagi molt bé i dir-vos que el tema de les hipoglucèmies fa molta por però es pot sol.lucionar (el vostre endocrinòleg us ajudarà, si es repeteix molt sovint...)
Estigues segura Lourdes, que tal com dius la teva capcitat pot ser il.limitada, i ho serà, ja ho crec que ho serà.
ResponElimina"Carpe diem"
Recoged ahora las rosas de la vida
porque el tiempo jamás supende su vuelo
y esta flor que hoy se abre
mañana estará marchita.
Una abraçada
la mare
Quant per aprendre Lourdes... Però estàs molt ben rodejada. ¡Endavant! M'agrada molt veure el somriure del Pau en la foto de la capçalera...
ResponEliminauna abraçada ben gran...
n'hi ha més de fotos amb el Pau somrient,
ResponEliminatat?
(els seguidors del blog només podem posar la foto petiteta que encapçala els comentaris però jo diria que quan la "jefa" posa una entrada nova també pot posar-hi foto...)
fooootoooooo !!!
foooooootooooooo !!!
(això s'ha d'entonar en plan cridoria de camp de fútbol)
fins ara.
("copiat" per la xarxa)
ResponEliminaUn somriure significa molt.
Enriqueix a qui el rep
sense empobrir a qui l’ofereix.
Dura un instant però el seu record…
a vegades no s’esborra mai.
Lídia: gràcies pel teu suport. M'escolto especilament la "veu" de les persones que pateixen la malaltia del Pau, ja que realment a part de tenir informació de primera mà coneixen el sentiment de patir la malaltia. Vull transmetre-li al Pau l'alegria de viure i de ser nen, però alhora això cal compatibilitzar-ho amb els sentiments que et provoca tenir un fill amb diabetis, i no sempre aquesta compatibilització és possible, en tant que no sempre hom pot "amagar", per bé que sí difuminar, aquests sentiments...
ResponElimina