dimecres, 20 de gener del 2010

Revivint els inicis

Ahir al vespre vaig parlar amb la meva mare per telèfon. I em va donar una mala notícia: uns veïns del poble dels meus pares, que tenen una nena de 2 anys, estan vivint els moments que jo vaig viure ara fa poc més d'un any: la seva nena de 2 anys acaba de fer el debut diabètic. Quan m'ho va dir em vaig posar a plorar, i no els conec de res! però és que hi ha coses que només pot entendre la gent que les ha viscut; no és només que t'identifiquis amb aquestes persones, sinó que has passat pel mateix i coneixes perfectament com es deuen sentir. I fa mal, fa molt de mal. I sap greu, molt de greu... El seu cas és encara més colpidor que el meu, ja que la nena va entrar amb una cetoacidosi greu; de fet, els van dir que si aquell dia no haguessin portat la nena a l'hospital, no hauria passat la nit... nosaltres hem tingut l'ajut incondicional de la família i contàvem amb informació (per bé que escassa, perquè no ens havíem implicat prou) sobre la malaltia, ja que teníem antecedents. Malgrat tot, els coneixements són una cosa i els sentiments dels pares una cosa ben diferent.
Alhora, aquesta experiència m'ha fet parar-me a pensar en com em sento ara, i estic contenta, perquè aquells sentiments de terrible dolor i desesperació han desaparegut. M'agradaria dir a aquesta família, com algun savi va dir: "això també passarà", i malgrat que costa de creure en un principi, el temps et resitua i afortunadament et fa veure que poc a poc, les coses, d'alguna manera, van millorant; que les coses es van recol·locant i que, malgrat que hi ha un sentiment de dolor molt profund que no desapareix mai, arriba un moment que tornes a tenir gana, son, ganes de viure, ganes de riure, ganes de continuar caminant i fent camí.

1 comentari:

  1. Ja veus que a mi em va passar el mateix i semblava que el telèfon s'haguessa tallat per uns segons, desprès ja vam sentir els plors a un canto i l'altre del telèfon. el pròxim dia que anessem al poble aniré a veurels i tal com em vas dir ja els preguntaré si volen parlar amb vatros, perquè veig que domineu la situació molt bé.
    Una abraçada i molta força.
    la mare

    ResponElimina