Dedicat al Toni Solé Bru

El Toni és un dels més fidels seguidors d'aquest bloc i una de les persones que més aprecio a la meva vida. Sempre té aquell toc d'humor que tots necessitem en algun moment, sempre té una visió positiva de la vida, sap donar incondicionalment sense rebre. Crec que avui ell es mereix ser el protagonista d'aquest post.
Vull reproduir un conte que ha escrit, perquè a més d'educador és escriptor. Gràcies Toni per convertir la realitat en màgia... I ja ho veieu, ell és el protagonista, però alhora ho són els meus fills a través d'aquest conte, perquè el Toni té aquesta capacitat de, com he dit abans, donar incondicionalment sense rebre, de mostrar-se a través dels altres, d'intentar donar a cadascú el què necessita. Un cop més, GRÀCIES!
PD: M'he permès la llibertat de rectificar alguns petits errors tipogràfics...
PD II: A la foto, Pauov, Nilev i les reconegudes expedicionàries el dia de l'excursió que va donar peu a aquest conte...

Les escales que no duien enlloc, ( una història breu )

Hi havia una vegada...
Hi havia una vegada unes escales.

Estaven enmig d'una muntanya molt i molt costeruda.

A la gent se li feia molt difícil pujar aquella costa i els més petits havien de demanar ajuda als més grans per poder arribar al capdemunt.
La pujada però, valia molt la pena, perquè dalt de tot guardava un preuat tresor en forma de garrofes i olives.
Amb les garrofes els cavallers podien alimentar els seus cavalls i els pagesos els animals que treballaven el camp.
Amb l'oli podien comerciar i amb els països veïns i així podien abastir-se de tot allò que els calia.

A mitja costa hi havia unes escales del tot misterioses. Perquè no duien lloc.

Hi havia qui deia que cadascuna de les escales pertanyia a una virtud, i qui la pujava o la baixava, o bé la guanyava o bé la perdia.
En aquell regne, als malfactors sovint els commutaven les penes de presó per pujar un i altre cop aquelles escales per tal que trobessin el camí de la virtud.

Un bon dia un grup de reconeguts expedicionaris procedents de la llunyana Rússia -hi ha qui assegura que venien directament de la seva capital,
de Moscú- van decidir treure l'entrallat d'aquelles escales. Encapçalats pel tinent Pauov i l'oficial Nilev i amb un grup de sherpes contractats per a aquesta ocasió tan especial van dirigir-se a les escales. El primer que van haver de fer és posar nom, perquè les escales no apreixien en cap mena de documentació cartogràfica. No se sap ben bé perquè les van anomenar "les escales del gos emplomat".

L'expedició es va apropar amb prou dificultats a la costeruda rampa d'accés a les escales amb l'objectiu de descobrir on duien.

En Paulov i en Nilev i la resta d'expedicionaris les van pujar del dret i de l'inrevés sense descobrir on anaven a parar.
No hi havia manera humana de saber on feien cap; en sec s'esborraven de la costa i desapareixien a mitja muntanya, com per art de màgia.

Després d'hores i hores de voltar i girar es van donar per vençuts, pensaven que era del tot impossible descobrir on conduien i s'hi van asseure per agafar forces pel retorn.

Va ser en aquell precís moment quan van descobrir que aquelles escales portaven a qui s'hi assentava, a la més bonica estampa que hom podia imaginar-se amb el mar de fons. Que aquelles escales els abocaven directament a la imnensitat del cel, el cel més ple de núvols que mai havien imaginat.

Aquelles escales eren l'única manera de tenir els peus a tocar de mar i el cel a l'abast de les mans.

I van quedar ben contents d'haver acomplert la seva missió.
I van rebre reconeixements arreu del món pel seu descobriment.
I van retornar a la seva estimada Rússia on, de ben segur, els esperava una sopeta calenteta i un llit per descansar.

FI