Retalls de vida del Pau i pensaments de la seva mare des que el 18 de setembre de 2008 es va tornar encara més dolcet del que era
dimarts, 14 de setembre del 2010
Nil també es fa gran
El Nil també es fa gran, i com a bon germà petit, defensa al seu germà gran. Ahir em va dir: "Mare, on vas?"; jo li vaig dir: "a preparar la insulina per al Pau"; i em va dir: "no, la insulina no, que li fa mal!"
Són les dificultats les que ens fan créixer, sense ensopegades seriem uns eterns infants. La realitat del Pau no és fàcil i tu la vius de ben a prop. Tot plegat facilita que assoleixis un punt de maduresa pel davant d’altres nens de la teva edat per la senzilla raó que has de superar esglaons que a altres no els cal pujar perquè no estan en el seu planell. I això no és ni bo ni dolent, ni millor ni pitjor, és el teu context... i la veritat és que te’n ensurts força bé.
Hi ha quelcom inevitable... seràs qui més cops et barallaràs, discutiràs, competiràs etcètera etcètera etcètera amb el teu germà, però també seràs qui el defensarà més aferrissadament quan li calgui. Lo primer és el que més desespera als pares i lo segon el que més joia els hi provoca.
Si es fa gran i de moment no li fan "temó" ni les "randilles", el dijous quan el Pau estava una miqueta "xompet" el Nil i jo arreplegàvem l'escampatall de joguines fora al jardí, i en sec, se planta així doblant una mica els genolls i sento que diu !socorro quin munt de bitxos" ancara me'n ric ara. Quina cosa les ieies tot ho trobem graciós dels nostres nets. Au petonets i abraçadetes, pillos.
El Pau va fer el seu debut diabètic el 18 de setembre de 2008. Amb aquest bloc vull anar compartint trossets de la seva vida per tal de poder alliberar una mica tot el dolor que encara tinc a dins i compartir experiències amb altres pares diabètics tipus 3.
Benvolgut Nil,
ResponEliminaSón les dificultats les que ens fan créixer, sense ensopegades seriem uns eterns infants. La realitat del Pau no és fàcil i tu la vius de ben a prop. Tot plegat facilita que assoleixis un punt de maduresa pel davant d’altres nens de la teva edat per la senzilla raó que has de superar esglaons que a altres no els cal pujar perquè no estan en el seu planell. I això no és ni bo ni dolent, ni millor ni pitjor, és el teu context... i la veritat és que te’n ensurts força bé.
Hi ha quelcom inevitable... seràs qui més cops et barallaràs, discutiràs, competiràs etcètera etcètera etcètera amb el teu germà, però també seràs qui el defensarà més aferrissadament quan li calgui. Lo primer és el que més desespera als pares i lo segon el que més joia els hi provoca.
Tot arribarà.
Un petó de bona nit.
aclariment: el post anterior tenia que sortir "anònim" però al final ha sortit un "toni nosequé ha dit", disculpeu.
ResponElimina(això de les noves tecnologies és pel jovent... aiii...)
un conte:
ResponElimina"EL CAZO DE LORENZO"
http://www.youtube.com/watch?v=K0usZT3LGOQ
Si es fa gran i de moment no li fan "temó" ni les "randilles", el dijous quan el Pau estava una miqueta "xompet" el Nil i jo arreplegàvem l'escampatall de joguines fora al jardí, i en sec, se planta així doblant una mica els genolls i sento que diu !socorro quin munt de bitxos" ancara me'n ric ara. Quina cosa les ieies tot ho trobem graciós dels nostres nets.
ResponEliminaAu petonets i abraçadetes, pillos.