dijous, 25 de novembre del 2010

Dedicat al Toni Solé Bru


El Toni és un dels més fidels seguidors d'aquest bloc i una de les persones que més aprecio a la meva vida. Sempre té aquell toc d'humor que tots necessitem en algun moment, sempre té una visió positiva de la vida, sap donar incondicionalment sense rebre. Crec que avui ell es mereix ser el protagonista d'aquest post.
Vull reproduir un conte que ha escrit, perquè a més d'educador és escriptor. Gràcies Toni per convertir la realitat en màgia... I ja ho veieu, ell és el protagonista, però alhora ho són els meus fills a través d'aquest conte, perquè el Toni té aquesta capacitat de, com he dit abans, donar incondicionalment sense rebre, de mostrar-se a través dels altres, d'intentar donar a cadascú el què necessita. Un cop més, GRÀCIES!
PD: M'he permès la llibertat de rectificar alguns petits errors tipogràfics...
PD II: A la foto, Pauov, Nilev i les reconegudes expedicionàries el dia de l'excursió que va donar peu a aquest conte...

Les escales que no duien enlloc, ( una història breu )


Hi havia una vegada...
Hi havia una vegada unes escales.

Estaven enmig d'una muntanya molt i molt costeruda.

A la gent se li feia molt difícil pujar aquella costa i els més petits havien de demanar ajuda als més grans per poder arribar al capdemunt.
La pujada però, valia molt la pena, perquè dalt de tot guardava un preuat tresor en forma de garrofes i olives.
Amb les garrofes els cavallers podien alimentar els seus cavalls i els pagesos els animals que treballaven el camp.
Amb l'oli podien comerciar i amb els països veïns i així podien abastir-se de tot allò que els calia.

A mitja costa hi havia unes escales del tot misterioses. Perquè no duien lloc.

Hi havia qui deia que cadascuna de les escales pertanyia a una virtud, i qui la pujava o la baixava, o bé la guanyava o bé la perdia.
En aquell regne, als malfactors sovint els commutaven les penes de presó per pujar un i altre cop aquelles escales per tal que trobessin el camí de la virtud.

Un bon dia un grup de reconeguts expedicionaris procedents de la llunyana Rússia -hi ha qui assegura que venien directament de la seva capital,
de Moscú- van decidir treure l'entrallat d'aquelles escales. Encapçalats pel tinent Pauov i l'oficial Nilev i amb un grup de sherpes contractats per a aquesta ocasió tan especial van dirigir-se a les escales. El primer que van haver de fer és posar nom, perquè les escales no apreixien en cap mena de documentació cartogràfica. No se sap ben bé perquè les van anomenar "les escales del gos emplomat".

L'expedició es va apropar amb prou dificultats a la costeruda rampa d'accés a les escales amb l'objectiu de descobrir on duien.

En Paulov i en Nilev i la resta d'expedicionaris les van pujar del dret i de l'inrevés sense descobrir on anaven a parar.
No hi havia manera humana de saber on feien cap; en sec s'esborraven de la costa i desapareixien a mitja muntanya, com per art de màgia.

Després d'hores i hores de voltar i girar es van donar per vençuts, pensaven que era del tot impossible descobrir on conduien i s'hi van asseure per agafar forces pel retorn.

Va ser en aquell precís moment quan van descobrir que aquelles escales portaven a qui s'hi assentava, a la més bonica estampa que hom podia imaginar-se amb el mar de fons. Que aquelles escales els abocaven directament a la imnensitat del cel, el cel més ple de núvols que mai havien imaginat.

Aquelles escales eren l'única manera de tenir els peus a tocar de mar i el cel a l'abast de les mans.

I van quedar ben contents d'haver acomplert la seva missió.
I van rebre reconeixements arreu del món pel seu descobriment.
I van retornar a la seva estimada Rússia on, de ben segur, els esperava una sopeta calenteta i un llit per descansar.

FI

dimarts, 2 de novembre del 2010

El Pau a l'escola


Degut als darrers aconteixements familiars, que m'han tingut ingressada dos dies a l'hospital, el Pau no ha pogut anar a l'escola, perquè s'ha quedat a casa dels ieios. Avui, després de 3 ó 4 dies sense anar a l'escola, resulta que hi havia un aniversari i nosaltres no ho sabíem. Normalment, el dia abans porten un paperet que t'informa de què l'endemà hi haurà aniversari i de què no cal que els nens portin esmorzar. Llavors, el Dídac o jo, entrem a l'aula a primera hora i pesem l'esmorzar del Pau (la majoria de nens porten coca i xocolata). Li deixem preparat a la tutora el què el Pau s'ha de menjar. Avui, a la tutora se li ha oblidat que hi havia l'aniversari, així és que ha arribat l'hora de l'esmorzar, i la tutora s'ha posat a repartir entre els nens la coca amb xocolata. El Pau li ha preguntat: "ha vingut la mare a pesar el meu esmorzar?"; la tutora li ha contestat: "no, no me n'he enrecordat..." i el Pau ha contestat: "doncs així jo em menjaré l'esmorzar que he portat jo".
I és que el Pau només té 4 anys, i de vegades es fa l'orni, i de vegades es queixa amb la insulina, i de vegades ens posa a prova dient que no es vol acabar el dinar (però sempre se l'acaba), però en els moments importants i decisius, sap perfectament quina és la seva responsabilitat i sap actuar en conseqüència. Gràcies Pau per aquesta lliçó de vida, i per la teva valentia, perquè sé que pel teu caràcter extremadament vergonyós no t'és fàcil expressar-te davant dels adults.
Aquest aconteixement m'ha provocat avui un somriure d'orella a orella, perquè em recorda també la nostra responsabilitat com a pares i que segurament ho estem fent millor del què ens pensem.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Una mala notícia

Malhauradament les coses a la vida no sempre succeeixen com hom se les havia imaginat...
El dia 27 d'octubre vaig patir un avortament espontani, així és que de moment, el projecte del germanet/germaneta del Pau i el Nil haurà d'esperar.
Dimecres va ser un dia trist i no gaire agradable, però he de dir que l'atenció rebuda a l'hospital va ser immillorable. A més de ser infermeres, doctores, anestesistes i celadors, el què em vaig trobar van ser sobretot PERSONES. El tracte humà que vaig rebre, la sensibilitat, la comprensió, el posar-se a la pell del pacient, van fer que em sentís amb la força de tirar endavant. La dedicació i acompanyament incondicional de la meva parella durant els moments més difícils també van contribuir a aquest fet.
Diuen que la natura és sàvia, així és que per algun motiu que només ella coneix, va decidir que aquest no era el moment. Però no ens rendim, malgrat els obstacles que la vida té preparats per col·locar-te al mig del camí, val la pena continuar caminant. Si no lluites pels teus somnis, per què ho faràs?

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Una bona notícia


Avui només vull compartir amb vosaltres una bona notícia: si tot va bé, cap el mes de maig Pau i Nil tindran un germanet o germaneta!
Suposo que perquè vinc d'una família bastant nombrosa, sempre he pensat que m'agradaria tenir tres fills; tenir germans té un valor afegit incalculable; però quan el Pau va fer el debut (el Nil tenia 4 mesos) vaig pensar que aquest somni s'havia truncat per sempre... als sentiments propis de desconsol, desesperació, etc... se sumava el sentiment de pensar que ja no podria tenir tres fills, perquè l'atenció que necessitaria el Pau no ens ho permetria. Avui, dos anys més tard, estem contents d'haver pogut superar aquesta tristor i tornar a plantejar-nos: què tal un altre fill? I si bé és cert, que la preocupació pel Pau continuarà existint tota la vida, i que l'atenció i dedicació que requereix és molt superior a la d'un infant sense una malaltia crònica, hem decidit tirar endavant el projecte. També se suma la por de què el Nil tingui diabetis, i és clar, també hi hem pensat en què aquesta nova vida que durem al món pot córrer la mateixa "sort", però el fet de valorar la il·lusió de tenir-lo, per damunt de les dificultats amb què ens podem trobar ens ha fet decidir pel sí. Així és que aquí estem, potser a mig camí entre la valentia i la inconsciència, però aquí estem, afrontant un nou repte a les nostres vides.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Nil també es fa gran

El Nil també es fa gran, i com a bon germà petit, defensa al seu germà gran. Ahir em va dir: "Mare, on vas?"; jo li vaig dir: "a preparar la insulina per al Pau"; i em va dir: "no, la insulina no, que li fa mal!"

divendres, 30 de juliol del 2010

Gràcies Pau!


Ahir al vespre vam anar a sopar fora amb uns amics a prop de la platja. Vam sopar tots junts, i els nens, quan van acabar, es van posar a jugar a la sorra amb pales i cubells. Va ser una vetllada molt i molt agradable. Nosaltres fent sobretaula i Andrés, Matías, Blanca, Pau i Nil jugant tranquil•lament a la sorra mentre s’anava fent fosc. Vam arribar a casa a quarts de dotze de la nit i ens vam posar a dormir. Estàvem tots molt cansats.
A les 5,30 de la nit, la veu suau però contundent del Pau va dir: “Estic baix!”, tot trencant el silenci sepulcral de la matinada. El seu pare i jo ens vam aixecar amb el pas ferm i, abans d’agafar el punxador, vam anar a la nevera a buscar un suc. Alhora que li donàvem el suc vam fer-li la glicèmia: 47. Es va prendre el suc, una galeta i, com tenia una gana ferotge, dos talls de pernil i dos formatgets. Als 20 minuts vam comprovar que el sucre hagués pujat: 131. Després vam continuar dormint plàcidament.
La informació que ens va proporcionar el Pau a aquella hora de la matinada és d’un valor incalculable. Gràcies Pau!

dijous, 22 de juliol del 2010

El joc simbòlic d'una família amb diabetis

Ahir després de sopar el Nil es va posar a jugar amb una caixa d'eines que tenen per arreglar coses: hi ha un metro, un parell de destornilladors, un martell,... els agrada jugar a arreglar coses... però ahir el Nil va trobar un nou ús per al destornillador de la caixa d'eines: se'n va anar directe cap al Pau i li va dir: "Pau, te poso la insulina"; li va aixecar el jersei i li va "clavar" suaument el destornillador a la panxa. El Pau va riure amablement, i jo també. Després em va posar insulina a mi, al seu pare i se la va posar ell mateix... va ser un moment simpàtic. El Nil també està integrant la diabetis del seu germà a la seva vida. D'alguna manera ens va ensenyar que la diabetis també ens pot fer somriure. I és que això és una de les coses que més m'agraden de tenir fills: els fills et fan redescobrir el món, t'ofereixen una altra visió de les coses. Com diu Jorge Drexler a la seva cançó Polvo de estrellas: "un hijo te vuelve a enseñar".