Sentiments del debut

Avui volia reproduir una carta que li vaig enviar al meu bon amic amant de la cuina, ara fa un any. Parla dels sentiments que vaig tenir just un mes després del debut del Pau i m'alegra comprovar que, tal i com va pronosticar el meu amic, alguns dels sentiments s'han esvaït, però també vull dir que d'altres continuen estant presents...


"19 d’octubre de 2008

Ahir tot just va fer un mes que ens van dir que el Pau és diabètic. Va ser un cop molt fort, massa fort per poder pair-lo. Sé que ha de passar temps, molt de temps fins que s’esvaeixin (si és que arriben mai a fer-ho) alguns dels sentiments que tinc avui. Ha passat un mes i de vegades tinc la sensació de què, tot i no controlar encara massa coses, el Pau sempre ha tingut diabetis. És curiós que quan et trobes en una situació totalment nova, ja no recordes la vida anterior, per més que aquesta vida era diferent fa tan sols trenta dies. I tot i no recordar-la exactament, l’enyores. I desitges que torni tot i saber que això és impossible. En aquests moments en què desitjo que tot hagi estat un malson és quan més dèbil em sento. Sé que són sentiments que em perjudiquen, perquè allò que desitjo NO POT SUCCEIR PER MÉS QUE HO DESITGI. Però és que per això són sentiments, perquè són irracionals, incontrolables. Hom pot arribar a controlar els pensaments, però és del tot impossible racionalitzar els sentiments. L’únic “remei” és el temps i la vivència del dia a dia. I la rutina. I ara tot és molt recent.
El sentiment per un fill és únic. No es pot comparar amb res, no es pot comparar amb el que sents per qualsevol altra persona. I és en moments com aquests quan te n’adones. Els dies que hem passat a l’hospital han estat especialment difícils. S’ha ajuntat la necessitat d’acceptar la malaltia del Pau amb un seguit de despropòsits que semblaven fets expressament per acabar-nos d’enfonsar.
Recordo que els primers dies només podia plorar i em volia morir. I volia que tot això no estés passant. Pensava quelcom tan irracional com: “Vinga, si ho desitges amb totes les teves forces segur que apareix algú i et desperta d’aquest malson, i et diu que tot ha estat un error i que el Pau no té res”. Ara estic lluny d’aquest pensament, però no tan lluny d’altres sentiments que vaig tenir aquells primers dies i que continuen existint.
No em costa estar bé davant del Pau, no he de fer un esforç. Amb els nens simplement hi estàs a gust perquè ells t’ensenyen a ser feliç i a viure al dia i a gaudir de les petites coses. Això m’ho fa viure el Pau cada dia; quan jugo amb ell, quan el dutxo, quan li dono el dinar, quan el veig córrer amb un somriure d’orella a orella, quan el sento que pregunta per mi i es posa content quan em veu, quan em pregunta: “mare,has dormit bé?”... i en un munt més de rutines diàries que conformen la nostra vida.
Sí que em costa estar bé amb mi mateixa; quan hom es retroba amb un mateix les coses són molt diferents. Una part del meu interior SEMPRE està trista perquè el Pau està malalt (ara mateix se m’estan omplint els ulls de llàgrimes, perquè el fet d’escriure actua com a catarsi i fa aflorar aquests sentiments que explico). Veig al Pau fràgil, noto que no puc separar-me del seu costat per si li passa alguna cosa. Jo vull ser-hi, vull que em tingui sempre quan em necessiti, i noto que ara em necessita més que mai (o potser sóc jo que el necessito a ell)...
No em costa acceptar les rutines que comporta la malaltia però sí el fet que la malaltia és per tota la vida i que, per bé que no limiti el seu dia dia, sí que veig que la seva vida estarà plena de “petits” inconvenients. I això em fa mal perquè sóc la seva mare, i donaria el què fos per canviar-li el lloc. I el què més mal em fa, és saber que això no puc fer-ho. Aquest és el seu destí i no el meu; i jo no puc fer res per canviar-lo...
Puc aplicar perfectament les rutines que requereix la malaltia, però encara em costa acceptar que la té i que la tindrà sempre. Com a mare em sento vulnerable, fràgil, dèbil, poc optimista. Aquella sensació que jo tenia sovint de “puc amb tot” s’ha esvaït. Espero que un dia torni, però només puc esperar-ho, perquè ara mateix no sento que pugui passar...
El Dídac sempre ha dit que portar un fill al món és patiment. Jo afortunadament no ho sentia així. La satisfacció de veure’ls créixer i de compartir la teva vida amb ells superava amb escreix el patiment que pogués sentir. Però ara això s’ha transformat; evidentment la satisfacció de tenir-los és infinita, però el patiment, ara mateix, supera l’alegria.
La vida, una vegada més, et fa veure que la realitat sempre supera la ficció. No et pregunta què estàs disposat a fer o per a què estàs preparat. T’ofereix una realitat i tu has de respondre-hi, sigui la que sigui. No pots triar. No la pots intercanviar amb algú altre com si fos una permuta de plaça de feina. T’ha tocat en la loteria de la vida; és igual si estàs disposat o no a jugar-hi. En el moment en què existeixes, ets un actor d’aquest gran teatre que és el món i se t’adjudica un paper que has d’interpretar el millor possible.
Aquests dies la gent ens deia: “sempre hi ha coses pitjors”, i per cruel que sembli, realment pensar que sempre hi ha algú pitjor que tu ajuda a sentir-te millor. Quan em sento superada per la situació recorro a aquests pensaments i en imaginar-me una cosa pitjor. Són estratègies i recursos que tenim alguns humans per sobreviure quan sembla que ja no hi ha sortida, quan et sents davant del precipici i no hi ha camí de tornada.
Vull pensar que tot això un dia canviarà, necessito pensar que un dia tot serà diferent i, per bé que alguna cosa quedarà de tot això, el temps i la rutina jugaran el seu paper, que és crucial per a què aquests sentiments es transformin. I dic que es transformin, no que desapareguin. I crec que així ha de ser, perquè hom no pot tornar a viure com si no hagués passat res, però segur que pot arribar a “estimar” aquesta nova realitat que ens ha preparat la vida, aquest gran repte que ara SENTO que no podré superar, però que HE DE CREURE que sí.
Aquest és el meu dol, el dol que jo he de passar sola per tal de poder superar la realitat que m’ha tocat viure; ningú pot fer-ho per mi. És per això que ara tot resulta tan difícil, perquè ara he de viure aquests sentiments per tal que un dia puguin transformar-se. No vull amagar-los, ni ignorar-los, ni fer veure que no existeixen. Vull mostrar-los, vull sentir-los, vull viure’ls per tal que un dia pugui superar-los."