Petita reflexió

Aquest matí al Pau se li ha encès alguna llumeta i m'ha dit: "i quan tingue deu anys, encara m'hauré de posar insulina?". I és que té només 3 anys, però la diabetis forma part de la seva vida, i dins del seu petit univers de la diabetis hi deuen haver unes quantes coses, entre les quals, la pregunta que m'ha fet. Jo he hagut de fer el cor fort per no mostrar-li la tristesa que em suposa haver-li de dir: "sí Pau" i quan ell em pregunta: "per què?", doncs amb un fals somriure i interpretant un paper de teatre, li dic aquestes paraules: "perquè tens una coseta a la panxa que no funciona, però no passa res, perquè posem insulina i ja està, ja és com si funcionés!". Però en el fons, el que sento, és una profunda tristor, barrejada amb ràbia, amb impotència, amb resignació, una tristor que em recorda una vegada més que la diabetis és present cada dia a les nostres vides, i sobretot a la del Pau, i que l'acompanyarà SEMPRE, SEMPRE... Aquest "SEMPRE" és encara dolorós, i és que vaig llegir en algun lloc, que normalment als dos anys de conviure amb la malaltia és quan aquest sentiment es va difuminant i es va convertint en una altra cosa no tan desagradable... El procés de dol d'acceptació d'una malaltia crònica és un procés llarg que té diverses etapes, i probablement jo encara estic en una etapa molt inicial. Però temps al temps, confio en què el temps, en aquest cas, sí que servirà per posar les coses al seu lloc.