Aquesta Setmana Santa m'he permès el luxe de fer un viatge de 3 dies a l'estranger, per visitar una amiga de 77 anys, una dona amb una riquesa d'esperit i una experiència viscuda que sempre deixa bocabadat quan l'escoltes. Vaig viure amb ella a casa seva durant un any, d'això ja fa tretze anys, però hem mantingut contacte durant tot aquest temps... m'ha agradat fer aquest viatge al passat, m'ha agradat passejar pels carrers i els boscos d'Aachen altre cop, m'ha agradat retrobar-me amb mi mateixa i amb la Gertrud per xerrar de la vida, de les nostres vides... M'ha agradat tenir temps per mi, tot el temps del món durant tres dies... Aquests tres dies he sortit de la diabetis del Pau; si bé és cert que he anat trucant per saber com anava tot per casa, no he hagut de responsabilitzar-me de la diabetis durant tres dies. Un sentiment estrany, nou, irreal... no he hagut de fer càlculs d'hidrats de carboni, ni pesar aliments, ni estar pendent del rellotge, ni donar la llet de les dotze de la nit, ni fer controls, ni preparar insulina, ni punxar insulina, ni estar pendent de les baixades... he estat només pendent de mi, he desconnectat de la meva realitat habitual. He pogut agafar una mica d'aire. Quan l'avió va aterrar a Reus, vaig tornar a connectar-me amb la meva realitat, i és quan em vaig adonar, de la duresa de la meva realitat. Quan hom s'hi troba immers, gairebé no se n'adona. Però el fet de sortir de la diabetis i tornar a entrar-hi va ser un exercici que em va fer adonar de la càrrega mental que representa "patir" aquesta malaltia. Si bé és cert que hom de seguida es torna a acostumar a les rutines i a la realitat que viu, també és cert que les primeres hores van ser molt dures; se'm feia molt pesat tornar a comptar hidrats de carboni, pesar aliments, estar pendent del rellotge, donar la llet a les dotze de la nit, fer controls, preparar insulina, punxar insulina, estar pendent de les baixades...però aquí estem, seguim caminant, com diu un bon amic meu.
