Sempre en guàrdia

Avui el Pau tenia una postpandrial del dinar de 38. I és que aquesta malaltia no et deixa descansar; et recorda una vegada més que cal estar sempre alerta, sempre. No té en compte el teu estat d'ànim, les teves pors, el teu cansament, les teves preocupacions... és exigent, molt exigent, implacable, intolerant, freda, no et dóna treva. Et recorda que no pots rendir-te, que necessites esforçar-te cada dia més per obtenir una satisfacció. Però alhora t'ensenya, t'ensenya que amb esforç i dedicació pots superar el repte que cada dia et proposa, et mostra que la pròpia capacitat pot ser il·limitada...

Revivint els inicis

Ahir al vespre vaig parlar amb la meva mare per telèfon. I em va donar una mala notícia: uns veïns del poble dels meus pares, que tenen una nena de 2 anys, estan vivint els moments que jo vaig viure ara fa poc més d'un any: la seva nena de 2 anys acaba de fer el debut diabètic. Quan m'ho va dir em vaig posar a plorar, i no els conec de res! però és que hi ha coses que només pot entendre la gent que les ha viscut; no és només que t'identifiquis amb aquestes persones, sinó que has passat pel mateix i coneixes perfectament com es deuen sentir. I fa mal, fa molt de mal. I sap greu, molt de greu... El seu cas és encara més colpidor que el meu, ja que la nena va entrar amb una cetoacidosi greu; de fet, els van dir que si aquell dia no haguessin portat la nena a l'hospital, no hauria passat la nit... nosaltres hem tingut l'ajut incondicional de la família i contàvem amb informació (per bé que escassa, perquè no ens havíem implicat prou) sobre la malaltia, ja que teníem antecedents. Malgrat tot, els coneixements són una cosa i els sentiments dels pares una cosa ben diferent.
Alhora, aquesta experiència m'ha fet parar-me a pensar en com em sento ara, i estic contenta, perquè aquells sentiments de terrible dolor i desesperació han desaparegut. M'agradaria dir a aquesta família, com algun savi va dir: "això també passarà", i malgrat que costa de creure en un principi, el temps et resitua i afortunadament et fa veure que poc a poc, les coses, d'alguna manera, van millorant; que les coses es van recol·locant i que, malgrat que hi ha un sentiment de dolor molt profund que no desapareix mai, arriba un moment que tornes a tenir gana, son, ganes de viure, ganes de riure, ganes de continuar caminant i fent camí.

"Sobre miedos, esperanzas y equilibrio..."

Navegant per la xarxa, he trobat un altre bloc sobre diabetis i volia reproduir aquí un post de l'esmentat bloc (http://diabetessalud.blogspot.com/) que m'ha agradat molt i volia compartir amb vosaltres:


"Sobre miedos, esperanzas y equilibrio...


El proceso de aceptación y adaptación a la Diabetes difiere mucho entre persona y persona. Resultado de una campaña que apunta mas a generar miedo que esperanzas, el nunca mejor llamado paciente, padece un sinfín de angustias y preocupaciones antes de poder tomar las cosas de otra manera.

Entender que la cura no es la meta es el primer paso. La meta es llevar una vida lo mas normal posible. Sin privaciones ni descontroles excesivos. La búsqueda de un verdadero equilibrio. Si tu único objetivo es curarte...pues toma asiento, ponte muuuuuuuuuuuuuuuy cómodo y espera. Demasiados intereses hay en juego como para que los laboratorios tengan ganas de matar a la gallina de los huevos de oro.

¿Acaso crees que les entraran los medidores de glucosa, las tiras reactivas, los aplicadores de insulina en el c... cuando se topen con la cura? Yo no lo creo.

Yo prefiero no seguir esperando que la solución la traigan de afuera. En gran parte la solución la tenemos nosotros mismos. Ok, es cierto, a nadie le gusta pincharse el dedo o aplicarse insulina....pero....sacando eso...¿Es tan distinta tu vida a la de los demás?. Estar bien, comer bien, hacer ejercicio, cuidarse. Esa es mi cura.

No hay que tenerle miedo a la diabetes. No si hacemos bien las cosas. No si nos cuidamos y controlamos.

Hace un par de años yo no quería saber absolutamente nada con tener hijos. Sólo pensar que pudieran pasar por lo mismo que me toca pasar a mi me quitaba todas las ganas de pensar en formar una familia.

Hace siete meses la vida nos regaló a Sara. Lo mas hermoso que me dio la vida. Una pequeñita preciosa, simpática y sana. Todos mis miedos se espantaron con su llegada.
Y así debe ser. No hay espacio para preocuparse en el sentido literal de la palabra. No tiene sentido. No pierdan tiempo en ello. Tengan la capacidad de encontrar, aún en el dolor que encierra la enfermedad, la alegría que nos regala la vida día tras día.

Estamos acá solo por un rato. Tengamos la capacidad de disfrutarlo".

L'ombra de la diabetis

El Nil s'està fent gran. Ara ja té 20 mesos, i la veritat és que està molt divertit... però tenim sempre l'ombra de la diabetis rondant al nostre voltant, és inevitable. Aquests dies ha començat a menjar molt i també a beure molta aigua! (o potser era percepció nostra...). Així és que l'altre dia, li vaig fer fer pipi en un gotet, i vaig posar una tira a l'orina per mirar-li el sucre... afortunadament va sortir negatiu, ara ja puc estar tranquil·la...un temps més...fins que el dubte raonable torni a les nostres ments... i és que quan tens un fill amb diabetis, el fet de què els altres fills també puguin patir-la, no és només una idea que et passa pel cap, és molt més que això, és un neguit que fa que l'observis amb més atenció, que fa que qualsevol petit signe pugui convertir-se en un símptoma, que transforma la normalitat de l'evolució d'un nen en una por penso que justificada. També haurem d'aprendre a viure amb això...