Benvinguda Maria!

La Maria va sortir de la panxa el 18 de novembre de 2011. Després d'estar 9 mesos en un ambient càlid, sense fred ni calor, ha descobert el món que hi ha fora de la panxa.
Benvinguda Maria!

La Maria ja té 34 setmanes i 6 dies

Fa uns dies que vaig sortir de l'hospital i ara ja estic a casa, més tranquil·la. Han estat dies difícils on m'han passat pel cap moltes coses. La Maria va donar senyals de què havia de baixar el ritme de vida i dedicar-li a ella i a mi una mica més de temps i una mica de calma. Després de l'ensurd d'amenaça de part prematur, que em va dur a estar ingressada 3 dies per intentar frenar les contraccions que haguessin dut inevitablement al desencadenament del part, ara estic serena i tranquil·la. Tinc temps per pensar en mi i en la Maria i per parlar amb ella. I per dir-li que s'esperi una miqueta a sortir de la panxa, que aquí dins, de moment, és on està millor. De moment m'ha escoltat, i ha escoltat també el missatge que li vaig enviar per dir-li que es col·loqués amb el capet a baix, per facilitar el moment de la sortida, ja que fins la setmana 33 estava col·locada de peus. No ha estat, doncs, envà escoltar els senyals del cos, només cal saber interpretar-los.
Demà és el nostre aniversari: la Maria compleix 35 setmanes. Espero poder celebrar el seu "aniversari" com a mínim un parell de setmanes més.
Aprofito aquest post per expressar públicament el meu agraïment a totes les persones que durant tots aquests dies m'han cuidat a mi i a la Maria, donant-nos tendresa, comprensió, massatges relaxants, ànims i sobretot molt d'amor. La sensació de tenir al costat les persones que t'estimes quan més les necessites és la clau de la felicitat. I jo aquests dies he experimentat aquesta felicitat. GRÀCIES!!!

Ja té nom

Contents però prudents

Ahir vam tenir ecografia. El nen o nena que porto a dins (haurem d'esperar l'ecografia de les 20 setmanes per saber què és) ja té setze setmanes. Ahir el vam poder veure: vam veure com movia la boca per empassar líquid amniòtic, com es tocava el genoll amb la mà, com es posava la mà darrera el cap, com movia les cames i creuava els peuets (per no deixar-nos veure el seu sexe!). Malgrat tot, contents però prudents, perquè el camí a recórrer és llarg, i ja sabem, a hores d'ara, que no sempre són tot flors i violes. La sensació, però, d'experimentar una vegada més el miracle de la vida, és indescriptible.

Amb una mica d'imaginació, a la foto veureu un esbós de personeta amb cap, cos, cames i braços (tenia 12 setmanes; ara ja ha crescut una mica més).

Poc a poc i bona lletra

A principis d'abril li van fer al Pau una analítica de control. Com sempre, durant la "sessió", el seu comportament fou immillorable. Va extendre tranquil·lament el braç, i malgrat tots els esforços de les infermeres per despistar-lo mentre el punxaven, ell no va treure els ulls ni un sol moment de l'agulla. Li agrada estar a l'aguait de tot el què passa al seu voltant, i si li treuen sang, ell vol veure com ho fan. Fins i tot les infermeres li van preguntar si de gran voldria ser metge. Ell va contestar un tímid "no ho sé"...
Avui ens han donat els resultats. Com sempre, l'hemoglobina de 9, i la glucèmia mitja de 210. Però malgrat tot, estem contents, perquè la pediatra ens ha dit que de tot lo altre està perfecte, que té una analítica immillorable. Inclús alguns valors, com el colesterol, surten inferiors al mínim, cosa que ens ha dit que és molt bona. Així doncs, felicitats Pau, perquè malgrat ser un nen "malalt", estàs molt sa.
Per cert, la foto és de la darrera excursió en família, el Pau va arribar al cim de la muntanya! Una hora d'anada i una hora de tornada...

Entrevista a l'escola

Avui hem tingut entrevista a l'escola amb la mestra del Pau; una d'aquelles entrevistes rutinàries per a què t'expliquin com evoluciona el teu fill. Hem sortit molt contents, perquè el Pau, a part de ser un nen que sempre es porta bé a l'escola, de què li agrada aprendre i segueix els aprenentatges a molt bon ritme, de què sempre es fixa en tot i mostra un nivell de maduresa força elevat per a la seva edat, està fent grans canvis a nivell emocional i de relació social. És un nen molt tímid i la nostra "petita" preocupació era que no es relacionés massa amb els companys, però la mestra ens ha dit que, malgrat tenir el seu caràcter de tímid, no juga mai sol al pati, que és un nen que es fa estimar i que tant nens com nenes el van a buscar de seguida per jugar amb ell. Estem contents de què, d'alguna manera, vagi superant aquesta timidesa que, malgrat mostrar encara en alguns àmbits a nivell escolar, no li impedeix disfrutar amb els altres. Felicitats Pau!

Reflexió del petit-gran Pau

El Pau ja sap que la seva malaltia es diu diabetis. Ahir a la tarda estava baix i li vaig fer un suc de taronja amb taronges del poble. A la nit, quan va anar a dormir em va dir: "mare, que bo és el suc de taronja fet de taronges! Si no tingués diabetis, ne podria beure sempre, perquè no estaria mai alt ni baix... perquè això quan me se curarà?" I amb un to desenfadat, impostant la veu per no traspuar la ràbia que tenia a dins, li vaig contestar: "en principi no és curarà, però no passa res, perquè posem la insulina i ja és com si sempre estessis bé!". Sí, aquest també és el paper que ens ha tocat interpretar i, malgrat no tenir fusta d'actriu, n'aprens amb relativa facilitat.

Visita a l'endocrina

Ahir vam tenir visita a Sant Joan de Déu. No estic ni especialment emocionada ni especialment trista, tan sols a l'expectativa, esperant que el Pau es faci una mica més gran i que els seus valors glucèmics millorin una mica. Ens diuen que als 6 anys, quan puguem aplicar-li un altre tipus d'insulina la seva hemoglobina glicosilada millorarà, però de moment, per enèssima vegada, torna a ser de 9,1. Un valor, ara mateix, gens esperançador i que ens recorda, una vegada més, que no hi ha fórmules matemàtiques en aquesta malaltia. Les fórmules matemàtiques que podem aplicar les apliquem al peu de la lletra; ens diuen que en sabem molt, que ho estem fent molt bé i que som molt responsables. I penses: "ja, però no és suficient". I aquesta impotència davant la malaltia et fa sentir vulnerable i dèbil. Ens diuen que no ens preocupem excessivament, però, és clar, la preocupació més gran dels pares sempre són els fills, i quan les coses no acaben de rutllar com voldries, et sents feble. Però bé, cal seguir lluitant i caminant, i aprenent, i vivint, i rient, i somniant. I tenim la sort de tenir moltes persones que ens acompanyen en aquest camí, que ens fan sentir contents, esperançats, animats, vius!

Bon Nadal amb retard!

Fa temps que no escric res i tenia un video pendent de penjar aquí, on el Pau i el Nil reciten un vers de Nadal. Espero que la seva innocència i la seva alegria se us contagiï i us acompanyi durant tot el 2011.